Lluís Prenafeta i Port Aventura
La gestació del projecte Port Aventura s’inscriu en l’estratègia de desenvolupament econòmic i territorial impulsada pel govern de Jordi Pujol durant els primers anys de l’autogovern. En aquest context, Lluís Prenafeta va tenir un paper decisiu com a operador polític i intermediari clau en la concepció, negociació i desbloqueig d’un projecte que havia de transformar profundament la Costa Daurada i el conjunt de les comarques de Tarragona.
Una visió de país i una aposta estratègica
A inicis dels anys vuitanta, el Govern català era conscient de la situació de debilitat econòmica i risc de despoblament que afectava diverses zones del sud del país. Davant d’aquest escenari, Pujol va apostar per la creació d’una gran infraestructura turística capaç de generar ocupació estable, atraure inversió internacional i diversificar l’economia més enllà del model industrial tradicional.
En una primera fase, aquesta estratègia es va concretar en l’intent de portar Disney a Catalunya. Pujol va encarregar a Prenafeta la interlocució directa amb la multinacional nord-americana. Malgrat negociacions llargues i complexes, la oposició frontal del govern central, que pressionava perquè el projecte s’ubiqués a Alacant, va acabar frustrant l’operació. Disney va seleccionar finalment París com a seu d’Eurodisney, tot i haver considerat Catalunya com una de les dues opcions finalistes.
De Disney a Busch Gardens: persistència i negociació
Lluny d’abandonar la iniciativa, Pujol va encomanar a Prenafeta la recerca d’una alternativa viable. En aquest marc, Prenafeta va viatjar a Saint Louis (Missouri) per negociar amb Busch Gardens, empresa nord-americana especialitzada en parcs temàtics. Les converses van avançar de manera positiva i es va designar Josep Lluvià com a interlocutor català del projecte.
El desenvolupament del parc, però, plantejava dificultats considerables: expropiacions, disponibilitat de sòl, accessos viaris, infraestructures bàsiques i coordinació administrativa entre institucions. A aquestes complexitats s’hi van afegir conflictes polítics i personals entre els municipis de Salou i Vila-seca, que van acabar generant problemes burocràtics greus, especialment en el moment de segregar uns terrenys que Busch ja havia adquirit per un import molt elevat.
Aquest episodi va provocar el malestar dels inversors nord-americans, que van interpretar la situació com una manca de previsió institucional. L’octubre de 1990, quan Prenafeta ja feia mesos que havia deixat el seu càrrec a la Generalitat, Busch Gardens va comunicar la seva retirada definitiva del projecte.
El paper decisiu de la iniciativa personal
Malgrat no ocupar ja cap responsabilitat formal, Prenafeta va continuar implicant-se en la recerca d’una solució. En aquest context, va contactar amb Javier de la Rosa, empresari que en aquell moment vivia una etapa d’expansió gràcies als seus negocis internacionals. Prenafeta va veure en ell una peça clau per rescatar el projecte i li va plantejar la possibilitat d’esdevenir soci majoritari i principal inversor financer.
La proposta passava perquè De la Rosa aportés els recursos necessaris, mentre els terrenys s’integraven al projecte com a part del capital. Sense aquesta operació, i sense la capacitat de mediació i visió estratègica de Prenafeta, Port Aventura no hauria estat possible.
Marc legal i configuració institucional
Paral·lelament, Prenafeta va intervenir com a assessor polític en la definició del marc legal que havia de fer viable el projecte. La Llei de Centres Recreatius i Turístics (CRT), aprovada el 1989, va establir un instrument jurídic pioner que permetia a la Generalitat i als municipis implicats gestionar de manera conjunta un projecte d’aquesta envergadura. Aquest marc va facilitar expropiacions, ordenació urbanística i creació de consorcis públics, tot adaptant-se a les exigències d’un projecte d’abast internacional.
Impacte territorial i conseqüències municipals
La implantació de Port Aventura va tenir conseqüències profundes en l’equilibri territorial de la zona. El projecte va actuar com a catalitzador de la segregació municipal de Salou i Vila-seca, culminada el 1989, i va obligar a redefinir les relacions fiscals, urbanístiques i administratives entre ambdós municipis. La creació posterior del Consorci del Centre Recreatiu i Turístic va permetre repartir competències i ingressos, tot i que no va eliminar completament les tensions.
Des del punt de vista econòmic, Port Aventura es va convertir en un motor de creixement per a la Costa Daurada, amb un impacte directe sobre l’ocupació, la modernització de les infraestructures i la desestacionalització del turisme. El complex ha acabat esdevenint un dels principals pols turístics del sud d’Europa i una peça clau en l’economia del Camp de Tarragona.
Valoració i llegat
Port Aventura representa una de les expressions més clares de la capacitat de gestió econòmica i territorial del primer autogovern català. Per a Prenafeta, el projecte no era només una operació turística, sinó una demostració de país: la prova que la Generalitat podia liderar iniciatives d’alta complexitat, competir a escala internacional i transformar estructuralment un territori.
Amb totes les tensions, dificultats i controvèrsies associades, el projecte va acabar consolidant-se com un èxit econòmic i estratègic. La seva existència no s’explica sense la visió política de Jordi Pujol ni sense el paper d’operador discret però determinant que va exercir Lluís Prenafeta, una vegada més des de l’ombra, però amb una empremta duradora sobre el territori i l’economia del país.