La relació amb Jordi Pujol
La relació entre Lluís Prenafeta i Jordi Pujol s’inicia abans de la Transició i es construeix en un moment clau de la història contemporània de Catalunya. Recorrem els orígens d’aquest vincle, des dels primers contactes i la militància política fins a la consolidació d’una relació personal i política marcada per la confiança, el respecte mutu i el compromís amb el país.
Orígens i context vital
Lluís Prenafeta explicava que va sentir parlar per primera vegada de Jordi Pujol durant els anys seixanta, quan el seu nom ja era conegut en cercles catalanistes i antifranquistes. En aquell moment, però, Prenafeta no participava activament en política ni formava part d’entorns organitzats d’oposició al règim. La seva trajectòria personal i professional es desenvolupava encara al marge del compromís polític directe.
La seva família s’havia establert a Barcelona després de la guerra, procedent d’Ivars d’Urgell, al barri de Sants. Provenien d’un entorn humil: el pare regentava un petit taller i la mare era mestressa de casa. L’economia familiar, marcada per la postguerra, era austera i exigent. La política no ocupava un lloc central en la vida quotidiana, tot i que existia un rerefons ideològic clar: la mare havia estat propera a Francesc Macià, mentre que el pare se situava més aviat en l’òrbita de Francesc Cambó i era catòlic practicant. Prenafeta, per la seva banda, se sentia identificat amb el catalanisme i l’antifranquisme, però encara no havia traduït aquestes conviccions en una implicació activa.
L’èxit del viatge, el seu impacte polític immediat i la victòria electoral de Convergència Democràtica de Catalunya el març de 1980 van consolidar definitivament la relació personal entre Jordi Pujol i Lluís Prenafeta.
L’impacte de Jordi Pujol
Un punt d’inflexió es produí l’any 1975, quan va assistir a una conferència de Jordi Pujol a ESADE. Aquella intervenció el va impressionar profundament. Hi va reconèixer un lideratge clar, amb una visió definida del país i una idea precisa del paper que Catalunya havia d’assumir en el nou escenari que s’obria.
La decisió de militar
Cap al 1977, tornant de l’aeroport, Prenafeta va veure un cartell de Convergència Democràtica de Catalunya al carrer Provença de Barcelona. Va demanar al taxista que s’aturés i va entrar al local. Va preguntar si aquell era el partit de Jordi Pujol i, en rebre una resposta afirmativa, va expressar sense vacil·lacions la seva voluntat de fer-se militant. Quan li van demanar qui l’avalava, va admetre que no coneixia ningú. La persona que el va atendre, però, el va reconèixer d’immediat: havien coincidit durant el servei militar. Sense més tràmits, li va oferir l’aval. Aquell gest espontani marcava l’inici de la seva militància a CDC.
En poc temps, Prenafeta assumiria responsabilitats orgàniques rellevants: director del districte tercer, corresponent a Sarrià-Sant Gervasi, i conseller nacional del partit. En una reunió del districte hi va assistir Marta Ferrusola, que va quedar especialment impressionada per la seva personalitat i capacitat. Poc després, va transmetre al seu marit la conveniència de conèixer-lo personalment.
Projecció internacional i paper polític
Paral·lelament, durant els anys 1978 i 1979, Prenafeta desenvolupava una intensa activitat professional com a director comercial per a Llatinoamèrica de l’empresa Rizzi, amb seu a Mòdena, líder internacional del sector del curtit. Aquesta responsabilitat el va portar a viatjar sovint i a establir una àmplia xarxa de relacions empresarials i polítiques de primer nivell en diversos països del continent americà.
Fruit d’aquesta experiència, Prenafeta va proposar a Jordi Pujol organitzar una gira pels casals catalans de l’Amèrica Llatina, aprofitant l’ocasió per concertar trobades amb alts càrrecs institucionals, inclosos caps d’estat. Ell mateix en va assumir l’organització.
El viatge es va dur a terme just abans de la campanya electoral del març de 1980. Tingué un ressò mediàtic considerable, especialment pel fet que Jordi Pujol va ser rebut oficialment pel president de la República de Mèxic, José López Portillo, i pel president de Veneçuela, Luis Herrera Campins. Prenafeta en va ser l’artífex principal. El valor polític d’aquelles trobades era notable, tenint en compte que Pujol era aleshores un candidat més en unes eleccions autonòmiques d’un govern encara en construcció.
Un vincle marcat pels esdeveniments
Durant aquell viatge, Prenafeta va rebre una notícia tràgica: el seu pare i el seu oncle havien mort el mateix dia. La seva mare havia perdut, de cop, el marit i el germà. Davant d’aquesta situació, Jordi Pujol li va indicar que tornés immediatament a Barcelona. Prenafeta ho va fer, però no va arribar a temps per assistir al funeral del seu pare.
L’èxit del viatge, el seu impacte polític immediat i la victòria electoral de Convergència Democràtica de Catalunya el març de 1980 van consolidar definitivament la relació personal entre Jordi Pujol i Lluís Prenafeta. Entre tots dos es va establir una relació de confiança, admiració i respecte mutu que es mantindria, amb el pas dels anys, com un element constant de les seves trajectòries.
Coordinació de la defensa del cas Banca Catalana
Lluís Prenafeta va tenir un paper clau en la coordinació política de la resposta al cas Banca Catalana, especialment en els moments més crítics entre 1984 i 1986, quan la investigació judicial posava en risc no tan sols la continuïtat del govern de Jordi Pujol, sinó fins i tot la convivència a Catalunya.
Com a secretari general de la Presidència, actuava de facto com a cap d’operacions polítiques: centralitzava la informació, coordinava interlocutors i ajudava a ordenar l’estratègia global de defensa.
La seva intervenció es va centrar en tres àmbits molt concrets.
Primer, la coordinació amb l’equip jurídic que defensava Pujol, assegurant coherència entre la defensa legal i el discurs polític.
Segon, la gestió de la comunicació i del clima mediàtic, intentant reduir l’impacte públic del cas en un moment en què la credibilitat institucional era fràgil.
I tercer, la mobilització política i social, en paral·lel a l’estratègia judicial, per reforçar la legitimitat del govern davant l’opinió pública.
En aquest sentit, s’ha destacat que Prenafeta va saber moure’s amb habilitat per “esmorteir” els efectes del cas i evitar que derivés en una crisi política irreversible. El seu paper no era visible ni formalitzat, però sí decisiu en la pràctica: actuava com a enllaç entre política, defensa jurídica i entorn mediàtic en un moment en què tot estava en joc.
La resolució final —amb la no imputació de Pujol el 1986 i l’arxivament definitiu el 1990— s’explica per múltiples factors, però dins d’aquest conjunt, la tasca de coordinació política que va exercir Prenafeta és considerada una de les peces que van contribuir a mantenir l’estabilitat del govern i a evitar una ruptura institucional en els primers anys de l’autogovern.