1. L’origen del cas Pretòria i les acusacions inicials

El cas Pretòria és el nom en clau donat pel jutge Baltasar Garzón a les actuacions judicials del 27 d’octubre de 2009 per uns suposats delictes de suborn, corrupció urbanística i blanqueig de diners que van donar lloc a la detenció de nou persones.

Entre els detinguts, a més de Lluís Prenafeta, hi havia: l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz (PSC-PSOE); el regidor d’Urbanisme, Manuel Dobarco (PSC-PSOE); l’exconseller de Finances de la Generalitat de Catalunya, Macià Alavedra (CiU), i l’exdiputat Luis Andrés García Sáez (expulsat del PSC-PSOE l’any 1992), conegut com a Luigi.

La investigació va ser desenvolupada per la unitat de la Guàrdia Civil especialitzada en delictes econòmics, sota les ordres del jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón, després de dos anys d’indagacions de la Fiscalia Anticorrupció i de l’Agència Tributària.

L’origen de la investigació es situava en el sumari del cas per blanqueig de diners BBVA Privanza, que operava a l’illa de Jersey (Illes Anglonormandes) l’any 2002. D’aquí neix la trama que suposadament va defraudar 45 milions d’euros en tres operacions urbanístiques a Santa Coloma de Gramenet (operació Pallaresa), Sant Andreu de Llavaneres (operació Niesma) i al port esportiu de Badalona, amb uns guanys il·lícits de 5’9 milions d’euros.

Segons el jutge Garzón, les activitats principals del grup consistien a aconseguir modificacions dels plans d’ordenació urbana, el cobrament de comissions, el suborn, el frau a Hisenda, el frau en subvencions de la Unió Europea, exaccions il·legals i tràfic d’influències entre els components del grup.

Concretament, a Lluís Prenafeta se’l va relacionar amb les operacions “Badalona” i “Niesma” a Sant Andreu de Llavaneres.

2. Les acusacions contra Lluís Prenafeta: proves o interpretacions?

Els delictes que se li van imputar inicialment van ser: associació il·lícita, suborn, blanqueig de capitals, tràfic d’influències, defraudació a la Hisenda Pública, frau de subvencions, exaccions il·legals, falsedat en documentació oficial i delicte d’encobriment, tot i que ràpidament la causa va quedar reduïda a tres d’aquests delictes: associació il·lícita, blanqueig de capitals i tràfic d’influències.

Per argumentar el delicte de tràfic d’influències, a Lluís Prenafeta se li va atribuir la coadjuvació i el desenvolupament d’una activitat “esgotadora” (sic, interlocutòria de data 30 d’octubre del jutge Garzón) dins del grup a fi d’aconseguir voluntats en l’àmbit polític i públic a favor dels seus “clients” o empreses vinculades, percebent per tot això els honoraris corresponents.

Aquestes acusacions mai no van ser provades amb fets i referències concretes. Com es podia demostrar “l’activitat esgotadora”? Sobre quines autoritats i institucions? Amb quina autoritat o càrrec públic va parlar i de què es va parlar?

L’acusació sempre es va basar en al·lusions abstractes i vagues, mai com a imputació directa de fets delictius.

Pel que fa al delicte de blanqueig de capitals, si les comissions percebudes, tal com va reconèixer el propi magistrat, no provenien de la comissió d’un delicte sinó de la realització d’una conducta totalment lícita com és fer d’intermediari en la compravenda de finques, resultava descartable la possibilitat de qualificar aquest fet com a constitutiu d’un delicte de blanqueig de capitals.

Finalment, quant a la imputació d’un delicte d’associació il·lícita, l’acusació no va detallar mai amb qui es va associar Lluís Prenafeta, ni per a què, ni en quins fets concrets es va materialitzar aquesta associació.

De fet, tot i l’innegable ressò mediàtic que va tenir tot el procés, degut a la interlocutòria del jutge Garzón de data 30 d’octubre que va desencadenar tots els fets, només s’aconseguia acreditar la realització d’unes operacions d’intermediació immobiliària entre Lluís Prenafeta i Macià Alavedra i dues empreses: Espais i Projecte Immobiliari Valiant.

Les comissions van ser legalment cobrades i van estar documentades en factures que incloïen els corresponents impostos, els quals van ser pagats com pertocava.

La intermediació immobiliària, encara a data d’avui, no és un delicte; és una activitat econòmica legal que no implica tràfic d’influències ni associació il·lícita, ja que la gran majoria dels implicats no es coneixien entre ells.

3. El judici, el pacte i la lectura política del cas

La fase d’instrucció del cas es va tancar l’any 2013 per part del jutge Pablo Ruz (successor de Garzón).

L’any 2014, l’Audiència Nacional va confirmar el judici per a onze acusats.

El març de 2016, la Fiscalia va demanar per a Lluís Prenafeta 6 anys i 10 mesos de presó, i un any després va començar el judici a l’Audiència Nacional.

Durant la celebració d’aquest, la Fiscalia va oferir i pressionar Lluís Prenafeta perquè acceptés un pacte de confessió pel qual admetia haver cobrat comissions del 4% a canvi d’intercedir en operacions urbanístiques. D’aquesta manera se li reduiria la pena de presó fins a evitar el seu ingrés.

A més, hi va haver pressions directament des de membres del tribunal perquè s’arribés a un acord amb la Fiscalia, degut a la difícil situació política que s’acostava després de l’estiu; estem parlant de la primavera del 2017.

En definitiva, es va tractar d’un judici amb un rerefons d’escarni polític i mediàtic. Cal també fer esment al moment del judici, pocs mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Finalment, al juliol del 2018 es va publicar la sentència i Lluís Prenafeta és condemnat (previ pacte forçat) a 1 any i 11 mesos de presó i a una multa de 5’2 milions d’euros.

En resum, els fets duts a terme per Lluís Prenafeta van ser purament els d’actuar com a intermediari en la compravenda de finques. Així, va efectuar serveis d’intermediació en relació amb dues finques, una a Badalona i l’altra a Sant Andreu de Llavaneres, va presentar les seves factures pels serveis prestats al comprador i va percebre la retribució corresponent, d’acord amb els percentatges habituals del mercat immobiliari.

En cap moment no va realitzar cap acte d’influir en cap polític. Es va limitar a desenvolupar l’activitat pròpia d’un professional de la intermediació.