L’aportació al país que va fer la FCO és immensa. El seu llegat té encara actualment molta rellevància en el debat polític actual (10 a 20 anys més tard) en temes tant punyents com el dèficit fiscal, l’estat del benestar, la pressió impositiva, la gestió de l’aigua, la salut de la llengua, el canvi demogràfic, la immigració i tants altres.

Anatomia d’un think tank liberal en la Catalunya del canvi de segle

1. El moment històric: Catalunya entre continuïtat i mutació

Quan la Fundació Catalunya Oberta (FCO) es constitueix formalment l’any 2001, Catalunya es troba en un equilibri aparentment sòlid però internament inestable. Jordi Pujol encara presideix la Generalitat, però el seu llarg cicle polític s’acosta al final. El model autonòmic ha consolidat institucions pròpies, però el debat sobre finançament es cronifica. El projecte europeu avança amb força, i la globalització reordena jerarquies econòmiques.

Aquesta és una etapa de redefinicions silencioses. L’economia catalana competeix en un mercat global cada cop més exigent. L’arribada d’immigració transforma la composició social. El discurs identitari tradicional ja no és suficient per explicar el futur.

És en aquest punt que la Fundació Catalunya Oberta apareix com una proposta singular: un intent d’articular el catalanisme dins una arquitectura liberal explícita.

No es tracta només de defensar l’autogovern, sinó d’inscriure’l dins un marc institucional europeu, amb democràcia representativa sòlida, economia de mercat oberta i responsabilitat individual com a principis rectors.

La fundació es defineix com a independent i sense vinculació partidista. Els seus membres hi participen a títol individual. El seu objectiu és incidir en els estats d’opinió pública, i no pas competir electoralment.

Aquest detall és clau: la FCO neix per influir en el llenguatge del debat, no en el recompte de vots.

2. El Premi de Periodisme: construir capital simbòlic global

Des del primer moment, la fundació entén que un projecte d’idees necessita projecció i legitimitat. El Premi Manuel Ibáñez-Escofet de Periodisme, instaurat el 2001, és la primera gran eina en aquest sentit.

El premi —que a partir de 2004 adopta el nom de Premi de Periodisme Fundació Catalunya Oberta— evoluciona des del reconeixement d’obres concretes cap al reconeixement de trajectòries en defensa de la llibertat, la democràcia i l’economia de mercat.

La seqüència anual dels guardonats no només és una relació de noms; és una declaració d’intencions ideològica:

• 2001 — Francesc-Marc Álvaro, periodista català.
• 2002 — Jean-François Revel, assagista francès, crític dels totalitarismes.
• 2003 — Ralf Dahrendorf, sociòleg i pensador de la societat oberta.
• 2004 — Giovanni Sartori, teòric de la democràcia.
• 2005 — Baltasar Porcel, escriptor amb projecció europea.
• 2006 — Martin Wolf, cap d’opinió del Financial Times.
• 2007 — Frank Schirrmacher, editor del Frankfurter Allgemeine Zeitung.
• 2008 — André Glucksmann, filòsof francès.
• 2009 — Fareed Zakaria, analista global del Washington Post.
• 2010 — Ferruccio de Bortoli, director del Corriere della Sera.
• 2011 — Gideon Rachman, responsable d’internacional del Financial Times.
• 2012 — Carles Boix, politòleg a la Universitat de Princeton.
• 2013 — Shimon Peres, ex-primer ministre i president d’Israel.

Aquest conjunt defineix una xarxa intel·lectual que connecta Catalunya amb els principals centres de pensament liberal europeu i atlàntic. El premi no és un acte protocol·lari; és una operació de diplomàcia intel·lectual.

Cada cerimònia de lliurament genera discurs. Els premiats reflexionen sobre democràcia, populisme, globalització, mercats i identitat nacional. La FCO construeix així una atmosfera ideològica coherent amb la seva missió fundacional.

3. 2005: l’any de la maduresa intel·lectual

El 2005 marca un punt d’inflexió. La fundació passa de la declaració programàtica a la producció estructural sistemàtica.

3.1 L’EPIC i L’estat de la societat

L’EPIC (Enquesta a Persones Informades de Catalunya) és un instrument qualitatiu destinat a captar percepcions de sectors considerats informats: acadèmics, directius, professionals, responsables institucionals.

L’avaluació metodològica recau en Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans. El document final inclou aportacions de:

• Andreu Mas-Colell
• Xavier Sala i Martín
• Ramon Tremosa
• Valentí Puig
• Eugeni Bregolat
• Ferran Sáez
• Àngels Orriols

Els àmbits analitzats són estructurals: immigració, infraestructures, ensenyament, llengua catalana, representació política i relació amb Europa.

Aquest informe no pretén influir en una campanya electoral concreta; vol establir diagnòstic a mitjà termini.

3.2 Dèficit fiscal. Una proposta

En plena negociació de la reforma estatutària, la FCO publica un monogràfic que esdevindrà central en el debat polític posterior.

Amb participació destacada de Sala i Martín i Mas-Colell, el document defensa:

• Publicació periòdica de balances fiscals.
• Revisions regulars del sistema de finançament.
• Aplicació del principi d’ordinalitat.
• Comparació amb mecanismes de cohesió de la UE.

La solidaritat no és negada; és redefinida en termes institucionals.

Molts dels arguments que dominaran el discurs sobiranista posterior ja apareixen aquí, formulats amb llenguatge econòmic i no retòric.

4. Infraestructures i governança: el cas del Roine

Ja el 2002 la fundació havia encarregat un informe favorable al transvasament del Roine com a mesura preventiva davant sequeres estructurals.

El 2008, en plena crisi hídrica, la FCO organitza un dinar-debat amb Jean-Louis Blanc, directiu de Suez-Lyonnaise des Eaux i antic president de la companyia pública francesa BRL.

La discussió no és ideològica, sinó tècnica: costos, viabilitat, comparació amb models francesos. És una aproximació coherent amb la filosofia de planificació a llarg termini.

5. Reforma del benestar: assegurament sanitari

Al 2006 un altre monogràfic destacat aborda el paper de l’assegurament sanitari i la medicina privada.

Amb participació de Guillem López Casasnovas i aportacions de Bartomeu Vicens, el dossier analitza la sostenibilitat financera del sistema públic, la complementarietat amb el sector privat i la corresponsabilitat segons renda.

En un moment en què el debat sanitari sovint es planteja en termes binaris, la FCO aposta per governança i eficiència.

6. La cultura de la verificació: la “Roda de Molí”

El butlletí setmanal, creat el 2005, inclou la secció “Roda de Molí”, dedicada a analitzar declaracions públiques i contrastar-les amb dades oficials.

Els primers “guardonats” inclouen consellers del Govern, responsables municipals i ONG. La pràctica no busca escarni, sinó cultura de responsabilitat.

En un ecosistema on el relat domina sovint sobre la dada, la fundació reivindica el contrast empíric.

7. Europa com a marc de legitimitat

El 2006, arran d’un editorial del Financial Times que qüestionava la solidaritat catalana, la FCO publica una resposta argumentada amb dades comparatives europees.

Aquell mateix any coorganitza a Nova York una celebració de Sant Jordi al Lincoln Center, amb més de sis-centes persones.

Europa i internacionalització no són retòrica; són eixos de legitimitat.

8. El salt al diari digital “Catalunya Oberta”
   L’any 2009 marca una fita comunicativa en l’evolució de la fundació. El butlletí setmanal es reconverteix en diari digital sota el nom de Catalunya Oberta. El canvi no és merament formal: és editorial i estratègic.

La transformació implica un canvi de freqüència —de circular setmanal a diari d’actualitat— i també de gènere periodístic. S’amplien formats i registres: s’hi incorpora una entrevista setmanal, un confidencial diari i una videoteca, consolidant una oferta més completa i dinàmica.

Aquest moviment pot llegir-se com una decisió de centralitat. Si la fundació vol incidir en els estats d’opinió, un butlletí setmanal és una eina; un diari digital és una plataforma d’intensitat superior, amb capacitat d’intervenció continuada en el debat públic.

Un marc de mètriques ajuda a dimensionar el projecte comunicatiu: 191 edicions i 2.050 subscriptors. No es tracta d’un mitjà massiu, sinó d’un canal orientat a públic influent, coherent amb la naturalesa de think tank de la fundació.

Amb aquest pas, la FCO reforça la seva voluntat d’intervenir no només en el terreny de l’anàlisi estructural, sinó també en el ritme quotidià de l’actualitat política i intel·lectual catalana.

9. El Patronat: governança, inflexió i ampliació (2008–2012)

L’estudi de la composició del Patronat de la Fundació Catalunya Oberta permet comprendre amb precisió l’arquitectura institucional del projecte i la seva evolució en un moment decisiu. L’any 2008 marca un punt d’inflexió organitzatiu que no només afecta la presidència, sinó que redefineix l’estructura executiva i obre una etapa d’ampliació del Patronat.

Aquest capítol reconstrueix, amb base documental, tres moments: la composició formal del juny de 2008, la reconfiguració executiva del setembre del mateix any amb la integració del Grup Hayek, i la fotografia pública del Patronat l’any 2012.

9.1. La composició formal del juny de 2008

La nota oficial del 13 de juny de 2008 fixa amb detall la composició del Patronat en aquell moment i quedava estructurat de la manera següent:.

El Patronat

Presidència i direcció

• Joan Guitart, president
• Lluís Prenafeta, vicepresident
• Joan Oliver, director

Patrons

Macià Alavedra
  Arcadi Calzada
  Enric Canals
  Ramon Córdoba
  Enric Doménech
  Esther Giménez-Salinas
  Antoni Giró
  Alfons López Tena
  Joaquim Maluquer
  Andreu Mas-Colell
  Lluís Oliva
  Maria Àngels Orriols
  Valentí Popescu
  Josep Puigbó
  Ferran Sáez
  Xavier Sala-i-Martín
  Josep Maria Sanclimens
  Vicent Sanchis
  Bartomeu Vicens
  Antoni Vila Casas
  Joan Uriach

En la mateixa reunió s’hi incorporaven com a nous patrons:

• Josep Maria Puig Planas
• Joaquim Tosas
• Vicenç Villatoro

Aquesta configuració mostra un Patronat ampli, amb representació significativa dels àmbits empresarial, acadèmic, jurídic i mediàtic. El model no respon a una estructura de base associativa, sinó a un esquema de governança d’elits professionals.

9.2. Setembre de 2008: reconfiguració executiva i integració del Grup Hayek

Tres mesos després, el setembre de 2008, es produeix una reconfiguració rellevant i els acords adoptats són:

• Nomenament de Joaquim Tosas com a nou president.
• Joan Guitart passa a president d’honor.
• Joan Oliver deixa la direcció executiva però es manté com a membre del Patronat.

Simultàniament, s’acorda la integració del Grup Hayek dins la Fundació. El nou comitè executiu queda configurat així:

• Joaquim Tosas (president)
• Lluís Prenafeta (vicepresident)
• Vicent Sanchis
• Vicenç Villatoro
• Daniel Crivillé, representant del Grup Hayek

La integració no és merament simbòlica: el Grup Hayek obté representació directa en l’òrgan executiu. Les memòries internes del període corroboren aquest moviment com un reforç ideològic i estratègic.

Des del punt de vista institucional, el 2008 consolida una arquitectura dual:

• Un Patronat extens.
• Un nucli executiu reduït amb capacitat d’impuls estratègic.

9.3. La fotografia pública del Patronat el 2012

La documentació arxivada del web institucional (maig de 2012) ofereix una relació actualitzada de “Presidència i patronat”.

En aquesta llista apareixen, entre d’altres:

Joan Guitart i Agell
 Josep Maria Antràs
  Lluís Prenafeta
  Antoni Biarnés
  Enric Canals
  Daniel Clivillé
  Enric Doménech
  Joan Oliver Fontanet
  Maria Àngels Orriols
  Lluís Oliva
  Valentí Popescu
  Marc Prenafeta
  Josep Maria Puig Planas
  Josep Puigbó
  Francesc Puigpelat
  Marcel Riera
  Ferran Sáez Mateu
  Xavier Sala-i-Martín
  Josep Maria Sanclimens
  Vicent Sanchis
  Joan Antoni Solans
  Joan Uriach Marsal
  Joaquim Tosas Mir
  Antoni Vila Casas
  Lluís Monset
  Francesc X. Ventura
  Lluís Jou

Les fitxes individuals del mateix web confirmen explícitament la condició de patrons d’Antoni Biarnés i Marc Prenafeta.

Ara bé, és important precisar que ni la nota oficial del juny de 2008 ni la de setembre de 2008 sobre la integració del Grup Hayek mencionen explícitament la seva incorporació en aquell moment.

Per tant, el que es pot afirmar amb rigor és:

1. Antoni Biarnés i Marc Prenafeta consten documentalment com a membres del Patronat almenys l’any 2012.
2. No disposem d’un document oficial que vinculi de manera expressa la seva entrada amb l’acord d’integració del Grup Hayek de 2008.
3. La seva presència s’inscriu en l’etapa d’ampliació i consolidació posterior a la reconfiguració executiva del 2008.

9.4. Conclusions sobre la governança

Entre 2008 i 2012, el Patronat evoluciona d’una composició formal ja àmplia cap a una estructura encara més extensa i diversificada. El model que es consolida presenta quatre característiques:

• Patronat ampli com a òrgan de govern.
• Comitè executiu reduït amb funció estratègica.
• Integració formal d’un espai ideològic afí (Grup Hayek).
• Incorporació progressiva de nous membres en els anys posteriors.

L’any 2008 constitueix el moment d’inflexió estructural. El període 2008–2012 representa la fase de consolidació i expansió.

Aquest procés no altera la definició ideològica declarada de la Fundació, però sí que reforça la seva densitat relacional i la seva capacitat de projecció en l’àmbit empresarial, acadèmic i mediàtic.

 

10. El declivi en temps de polarització

Amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010) i l’escalada del Procés, el debat públic es polaritza.

La FCO manté una línia institucionalista i europeista, però el seu perfil analític queda desplaçat per la dinàmica de mobilització massiva.

Progressivament, l’activitat disminueix.

11. El llegat: idees que sedimenten

Entre 2001 i 2013, la Fundació Catalunya Oberta:

• Va articular un catalanisme liberal amb projecció internacional.
• Va formular un marc estructural sobre finançament.
• Va generar estudis sobre l’estat de la societat, les infraestructures i la sanitat.
• Va intervenir en aquests camps amb criteris de governança.
• Una proporcionar una pràctica sistemàtica de fiscalització del discurs públic.
• Va construir una xarxa de referents intel·lectuals globals.
• Va desplegar una voluntat constant d’inserir el debat català dins el liberalisme europeu.

No va ser un actor electoral. Va ser un actor conceptual. Va ser un centre d’idees.

En un país sovint dominat per l’emotivitat política, la FCO va intentar aportar arquitectura conceptual. I l’arquitectura —encara que discreta— és la base sobre la qual s’aixequen les decisions duradores.

I en política, els conceptes acostumen a tenir una vida més llarga que les conjuntures.