Projecció exterior de la Generalitat
Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència durant la primera dècada del pujolisme (1980-1990), va ser la figura clau en la projecció exterior de la Generalitat. Considerat la “mà dreta” de Jordi Pujol, va convertir la diplomàcia catalana en un instrument d’afirmació política i simbòlica, en un moment en què l’autogovern tornava a emergir després de dècades de dictadura.
El cervell de la diplomàcia pujolista
Prenafeta va entendre des del primer moment que l’autonomia catalana necessitava transcendència exterior per consolidar-se a l’interior. El seu objectiu era que Catalunya fos percebuda com un actor amb identitat pròpia dins del concert europeu i internacional, al marge però no contra l’Estat espanyol.
Prenafeta va liderar i coordinar diversos viatges que marcaren un punt d’inflexió en la presència exterior de Catalunya. Acompanyà Pujol en visites oficials al Japó, on foren rebuts pels emperadors Akihito i Michiko, i als Estats Units, on mantingueren trobades amb el president George H. W. Bush i membres de l’administració nord-americana. També gestionà reunions amb el Papa Joan Pau II al Vaticà, així com trobades de caràcter econòmic i institucional amb dirigents europeus de primer nivell: Jacques Chirac (França), Helmut Kohl (Alemanya), Raúl Alfonsín (Argentina), Hosni Mubarak (Egipte) i el líder rus Borís Ieltsin, entre d’altres.
A més de les visites oficials, Prenafeta va fomentar la xarxa dels Casals Catalans arreu del món, especialment a Mèxic i Veneçuela, amb l’objectiu d’enfortir la diplomàcia cultural catalana i establir lligams amb la diàspora.
Els viatges oficials
Projectar Catalunya al món
El seu treball va incloure l’activació dels Casals Catalans a l’Amèrica Llatina i el suport a les primeres delegacions comercials del govern català, encara informals, abans de la creació de la xarxa d’oficines exteriors. Prenafeta va ser també un dels primers defensors de vincular la diplomàcia cultural amb la política de comunicació: la creació de TV3 i Catalunya Ràdio formaven part, segons ell, d’una mateixa estratègia per “internacionalitzar el relat català”.
Valoració històrica
En paraules del mateix Jordi Pujol, Prenafeta “feia que moltes portes s’obrissin”, i ho feia amb discreció, influència i eficàcia. La seva contribució va consistir a situar Catalunya al mapa internacional com una entitat moderna i amb veu pròpia, molt abans que existissin estructures diplomàtiques oficials. Així, la seva obra es pot interpretar com un precedent directe de l’actual política exterior catalana, on la comunicació, la cultura i la presència internacional continuen sent eixos fonamentals.
Tot i les ombres que posteriorment van envoltar la seva figura, el llegat diplomàtic de Prenafeta segueix essent una de les claus per entendre com el pujolisme va transformar l’autonomia en projecte de nació amb projecció global.
Durant la seva etapa com a secretari general de la Presidència (1980–1990), Lluís Prenafeta va ser el principal artífex dels contactes i viatges internacionals de la Generalitat, projectant la figura de Jordi Pujol i el nom de Catalunya al món. La seva acció no era simplement protocol·lària, doncs buscava construir una imatge exterior pròpia per al nou autogovern català, en paral·lel al desplegament institucional intern.
Objectiu polític i simbòlic
Els viatges internacionals impulsats per Prenafeta perseguien diversos propòsits. D’una banda, pretenien donar legitimitat política a la Generalitat recuperada, i de l’altra, reforçar la idea de Catalunya com a “actor europeu” amb identitat i govern propis. Aquests gestos diplomàtics servien per consolidar un relat nacional modern, en què la cultura i la comunicació –mitjans com TV3 i Catalunya Ràdio, també creats sota la seva direcció– jugaven un paper essencial.
Diplomàcia estratègica i discreció política
Prenafeta preferia moure’s en l’àmbit discret de la diplomàcia personal més que en la institucional. Moltes d’aquestes trobades es van produir sense reconeixement oficial de l’Estat espanyol, però amb la tolerància tàcita del Ministeri d’Afers Exteriors. Això permeté establir una xarxa de contactes polítics, religiosos i econòmics que van situar Catalunya com una comunitat autònoma singular dins la política internacional de finals del segle XX.
En conjunt, els viatges i contactes internacionals de Lluís Prenafeta no només van contribuir a la projecció mundial de la Generalitat, sinó que van dotar el pujolisme d’una dimensió externa que transcendeix el simbolisme protocol·lari. Prenafeta va convertir la internacionalització en un dels pilars per consolidar el prestigi i l’autoritat política del govern català en l’escena global.