La relació amb Jordi Pujol
La relació entre Lluís Prenafeta i Jordi Pujol s’inicia abans de la Transició i es construeix en un moment clau de la història contemporània de Catalunya. Recorrem els orígens d’aquest vincle, des dels primers contactes i la militància política fins a la consolidació d’una relació personal i política marcada per la confiança, el respecte mutu i el compromís amb el país.
Orígens i context vital
Lluís Prenafeta explicava que va sentir parlar per primera vegada de Jordi Pujol durant els anys seixanta, quan el seu nom ja era conegut en cercles catalanistes i antifranquistes. En aquell moment, però, Prenafeta no participava activament en política ni formava part d’entorns organitzats d’oposició al règim. La seva trajectòria personal i professional es desenvolupava encara al marge del compromís polític directe.
La seva família s’havia establert a Barcelona després de la guerra, procedent d’Ivars d’Urgell, al barri de Sants. Provenien d’un entorn humil: el pare regentava un petit taller i la mare era mestressa de casa. L’economia familiar, marcada per la postguerra, era austera i exigent. La política no ocupava un lloc central en la vida quotidiana, tot i que existia un rerefons ideològic clar: la mare havia estat propera a Francesc Macià, mentre que el pare se situava més aviat en l’òrbita de Francesc Cambó i era catòlic practicant. Prenafeta, per la seva banda, se sentia identificat amb el catalanisme i l’antifranquisme, però encara no havia traduït aquestes conviccions en una implicació activa.
L’èxit del viatge, el seu impacte polític immediat i la victòria electoral de Convergència Democràtica de Catalunya el març de 1980 van consolidar definitivament la relació personal entre Jordi Pujol i Lluís Prenafeta.
L’impacte de Jordi Pujol
Un punt d’inflexió es produí l’any 1975, quan va assistir a una conferència de Jordi Pujol a ESADE. Aquella intervenció el va impressionar profundament. Hi va reconèixer un lideratge clar, amb una visió definida del país i una idea precisa del paper que Catalunya havia d’assumir en el nou escenari que s’obria.
La decisió de militar
Cap al 1977, tornant de l’aeroport, Prenafeta va veure un cartell de Convergència Democràtica de Catalunya al carrer Provença de Barcelona. Va demanar al taxista que s’aturés i va entrar al local. Va preguntar si aquell era el partit de Jordi Pujol i, en rebre una resposta afirmativa, va expressar sense vacil·lacions la seva voluntat de fer-se militant. Quan li van demanar qui l’avalava, va admetre que no coneixia ningú. La persona que el va atendre, però, el va reconèixer d’immediat: havien coincidit durant el servei militar. Sense més tràmits, li va oferir l’aval. Aquell gest espontani marcava l’inici de la seva militància a CDC.
En poc temps, Prenafeta assumiria responsabilitats orgàniques rellevants: director del districte tercer, corresponent a Sarrià-Sant Gervasi, i conseller nacional del partit. En una reunió del districte hi va assistir Marta Ferrusola, que va quedar especialment impressionada per la seva personalitat i capacitat. Poc després, va transmetre al seu marit la conveniència de conèixer-lo personalment.
Projecció internacional i paper polític
Paral·lelament, durant els anys 1978 i 1979, Prenafeta desenvolupava una intensa activitat professional com a director comercial per a Llatinoamèrica de l’empresa Rizzi, amb seu a Mòdena, líder internacional del sector del curtit. Aquesta responsabilitat el va portar a viatjar sovint i a establir una àmplia xarxa de relacions empresarials i polítiques de primer nivell en diversos països del continent americà.
Fruit d’aquesta experiència, Prenafeta va proposar a Jordi Pujol organitzar una gira pels casals catalans de l’Amèrica Llatina, aprofitant l’ocasió per concertar trobades amb alts càrrecs institucionals, inclosos caps d’estat. Ell mateix en va assumir l’organització.
El viatge es va dur a terme just abans de la campanya electoral del març de 1980. Tingué un ressò mediàtic considerable, especialment pel fet que Jordi Pujol va ser rebut oficialment pel president de la República de Mèxic, José López Portillo, i pel president de Veneçuela, Luis Herrera Campins. Prenafeta en va ser l’artífex principal. El valor polític d’aquelles trobades era notable, tenint en compte que Pujol era aleshores un candidat més en unes eleccions autonòmiques d’un govern encara en construcció.
Un vincle marcat pels esdeveniments
Durant aquell viatge, Prenafeta va rebre una notícia tràgica: el seu pare i el seu oncle havien mort el mateix dia. La seva mare havia perdut, de cop, el marit i el germà. Davant d’aquesta situació, Jordi Pujol li va indicar que tornés immediatament a Barcelona. Prenafeta ho va fer, però no va arribar a temps per assistir al funeral del seu pare.
L’èxit del viatge, el seu impacte polític immediat i la victòria electoral de Convergència Democràtica de Catalunya el març de 1980 van consolidar definitivament la relació personal entre Jordi Pujol i Lluís Prenafeta. Entre tots dos es va establir una relació de confiança, admiració i respecte mutu que es mantindria, amb el pas dels anys, com un element constant de les seves trajectòries.
El Cas Banca Catalana
Procés penal i resolucions judicials
La causa penal es va iniciar amb la querella criminal del fiscal general (fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena) el juny de 1984, que imputava als exdirectius del grup presumptes delictes d’apropiació indeguda, falsedat documental i maquinació. El president Pujol fou jutjat per la via especial de l’Audiència (només per aforament). El jutge instructor, Ignacio de Lecea, va acumular els sumaris i els va elevar al ple de l’Audiència abans de les eleccions de maig 1986.
Al ple de novembre 1986, una àmplia majoria de magistrats va rebutjar processar Pujol, argumentant manca de “animus apoderandi” i absència de prova de benefici personal, a més de declarar prescrits alguns delictes. Per contra, vots particulars consideraven demostrada la doble comptabilitat (“caixa B”) i reclamaven processar-lo amb una fiança de 35.000 M ptes. Aquest esclat d’interpretacions reflecteix la divisió dins la justícia sobre el cas.
Finalment, el febrer de 1990 l’Audiencia de Barcelona va denegar la continuació del procés contra els 16 exdirectius restants, i va concloure el març amb el sobreseïment lliure i l’arxivament definitiu. El tribunal va reconèixer “graves desaciertos de gestión”, però va mantenir que no s’havia trobat “concert criminal ni fraudulento” entre els querellats. És a dir, la conclusió penal parla d’imprudència administrativa més que de conspiració dolosa, i així es va tancar el cas sense cap condemna.
El paper de Prenafeta en la coordinació de la defensa
Les fonts de l’època el presenten com a coordinador político-comunicatiu en la fase de defensa de l’expedient Banca Catalana. Tot i no tenir formalisme oficial en el procés penal, la seva implicació és absoluta. També controlava la resposta política del partit i del govern. Per exemple, va estar involucrat en la mobilització massiva del 1984 i en els missatges institucionals que retrataven la causa com un atac a Catalunya.
Aquest rol pot ser interpretat de dues maneres: com a defensa legítima (un portaveu del govern que organitza la resposta institucional i mediàtica) o, segons els crítics, com a barreja de privat (interès del president) amb públic (ús de càrrecs oficials). En resum, va fer el paper d’enllaç entres advocats i executiu (i com a gestor del relat mediàtic).
Repercussió pública i debats historiogràfics
L’impacte mediàtic i polític del cas va ser extraordinari. La trama es va llegir en clau de conflicte centre-perifèria i de Catalunya contra els poders de Madrid. D’una banda, CDC va presentar l’arxivament com una derrota de “l’anticatalanisme”, mentre que una part de l’opinió pública i alguns historiadors insisteixen que era una mostra de mala gestió i d’impunitat política. A dia d’avui, les aigües històriques continuen remogudes: alguns autors recorren a documents interns (vots particulars, informes, sovint filtrats) per veure indicis de corrupció, mentre que altres revisen les dades financeres per concloure que el banc va ser mal gestionat però no saquejat. En qualsevol cas, el cas Banca Catalana és vist com un episodi fundacional de la Catalunya postfranquista, que revela com en aquells anys transicionals es barrejaven el poder econòmic, el finançament polític i la construcció d’una identitat nacional.