El llegat institucional de Lluís Prenafeta
Quan Lluís Prenafeta va arribar al Palau de la Generalitat el maig de 1980, acompanyant Jordi Pujol en la seva presa de possessió com a president, era una figura pràcticament desconeguda per a l’opinió pública. Segons recollia El Temps, era “un personatge desconegut”. Deu anys més tard, quan va abandonar el càrrec de secretari general de la Presidència l’1 de juny de 1990, ho feia amb una autoritat política consolidada i amb el reconeixement implícit d’haver estat una de les figures clau del primer autogovern restaurat.
Aquesta transformació no va ser fruit de la casualitat, sinó el resultat d’una acció política sostinguda, exercida des de la discreció, però amb una capacitat d’incidència decisiva en la construcció institucional de la Generalitat.
Una manera d’exercir el poder
Prenafeta no va ocupar mai el centre de l’escena pública. El seu paper va ser el d’operador polític, estrateg i executiu, responsable de convertir les intuïcions polítiques del president en estructures reals de govern. Des del seu càrrec, va intervenir en àmbits tan diversos com la comunicació pública, les relacions institucionals amb l’Estat, la resposta a situacions de crisi, la projecció internacional de Catalunya i el desplegament de projectes econòmics de gran abast.
La seva manera d’exercir el poder combinava lleialtat política, capacitat tècnica i una clara consciència institucional. Prenafeta entenia la Generalitat no només com una administració autonòmica, sinó com el nucli d’un projecte polític de país, que calia consolidar, protegir i dotar de continuïtat.
Catalunya com a actor amb veu pròpia
Una de les conviccions centrals de Prenafeta era que l’autogovern català no es podia limitar a la gestió interna. Catalunya havia de ser percebuda com un actor amb identitat pròpia, tant dins l’Estat com a l’exterior. Aquesta visió el va portar a impulsar una acció política que transcendia els marcs competencials estrictes, aprofitant els espais d’ambigüitat jurídica existents en els primers anys de la democràcia.
La seva estratègia es basava en la creació de realitats irreversibles, una manera d’actuar que ell mateix resumia amb l’expressió “fets consumats”. No es tractava de confrontar, sinó d’avançar, de construir estructures i pràctiques que, un cop posades en marxa, fossin assumides com a normals i legítimes.
Context històric i dificultats inicials
Quan Prenafeta va assumir les seves funcions, Catalunya es trobava en una situació paradoxal. D’una banda, disposava d’una economia dinàmica, una identitat cultural sòlida i una llengua amb milions de parlants. De l’altra, la seva presència institucional i internacional era gairebé inexistent, condicionada per quaranta anys de dictadura i per una arquitectura constitucional que no preveia competències exteriors per a les comunitats autònomes.
Prenafeta era conscient que Catalunya tenia precedents històrics de projecció exterior —econòmics, culturals i polítics— interromputs per la Guerra Civil i el franquisme. El repte consistia a reconstruir aquesta tradició, adaptant-la a les condicions polítiques del darrer quart del segle XX.
Un llegat estructural
El llegat institucional de Lluís Prenafeta no es pot reduir a una sola acció ni a un sol àmbit. Es manifesta en la creació i consolidació d’estructures que han perdurat en el temps: un sistema públic de comunicació en català, una Generalitat capaç de gestionar crisis polítiques greus, una acció exterior incipient però efectiva, i projectes econòmics que han transformat territoris sencers.
Aquest llegat té un tret comú: va ser construït des de l’ombra, amb voluntat de permanència i amb una clara orientació a reforçar la institució per damunt de les conjuntures personals o partidistes. Prenafeta va entendre que el veritable poder no era el que es veia, sinó el que deixava estructura.
Una figura clau del primer autogovern
Amb el pas del temps, la figura de Lluís Prenafeta s’ha anat revelant com una de les més determinants del primer pujolisme i del procés de consolidació de la Generalitat restaurada. El seu paper va ser el d’un arquitecte institucional, capaç d’articular política, administració i estratègia en un moment fundacional.
Aquest web recorre els principals àmbits del seu llegat: la creació dels mitjans públics, la relació amb la Monarquia i la gestió del 23-F, la projecció exterior de Catalunya i el desplegament de grans projectes econòmics. Tots ells formen part d’una mateixa manera d’entendre el govern i el país, i expliquen per què Lluís Prenafeta ocupa un lloc central en la història de l’autogovern català contemporani.
