2.1 L’hegemonia socialista en les eleccions precedents

Els pronòstics que donaven com a favorit el PSC no eren infundats. La trajectòria electoral de les forces d’esquerra en les eleccions generals havia estat clarament ascendent. En les eleccions de 1977, el PSC havia obtingut el 28,4% dels vots a Catalunya, mentre que CiU s’havia quedat en el 16,8%. En les eleccions de 1979, els socialistes havien mantingut la seva posició de força hegemònica amb el 29,3% dels vots, mentre que CiU havia baixat fins al 12,9% [7].

Aquesta tendència havia portat molts analistes a fer una extrapolació directa cap a les eleccions autonòmiques. Com explicava Joan Vidal i Gayolà, que va ser diputat per CiU en aquelles eleccions: “Els socialistes pensaven que guanyarien perquè feien una extrapolació de les eleccions estatals i municipals” [8]. Era una lògica aparentment raonable: si els socialistes guanyaven en les eleccions generals, per què no haurien de guanyar també en les autonòmiques?

2.2 El lideratge de Joan Reventós

Joan Reventós representava l’arquetip del líder socialista català de la transició. Nascut el 1927, havia estat un dels artífexs de la reconstrucció del socialisme català després del franquisme. La seva trajectòria política, que combinava la lluita antifranquista amb una visió moderna del socialisme europeu, el convertia en una figura respectada tant dins com fora de Catalunya [9].

Reventós havia sabut construir un discurs que combinava el catalanisme amb el socialisme, intentant superar la tradicional dicotomia entre identitat nacional i transformació social. El seu projecte polític es basava en la idea que Catalunya podia ser alhora més catalana i més d’esquerres, i que l’autonomia havia de servir per construir una societat més justa i igualitària [10].

2.3 Les enquestes i la percepció mediàtica

Les enquestes preelectorals, encara que menys sofisticades que les actuals, apuntaven cap a una victòria socialista. Els mitjans de comunicació, especialment la premsa espanyola, donaven per fet que Joan Reventós seria el primer president electe de la Generalitat. Aquesta percepció es va veure reforçada per la cobertura mediàtica de la campanya, que tendía a presentar Pujol com una figura secundària en el panorama polític català [11].

La confiança socialista era tan gran que alguns dirigents del PSC ja parlaven obertament de les seves prioritats de govern. Reventós havia elaborat un programa ambiciós que incloïa la recuperació de competències, la normalització lingüística i la construcció d’un estat del benestar català. Tot semblava indicar que els socialistes tenien la victòria a l’abast [12].

2.4 Els factors que van confondre els pronòstics

Amb la perspectiva històrica, podem identificar diversos factors que van contribuir a l’error dels pronòstics. En primer lloc, hi havia una diferència fonamental entre les eleccions generals i les autonòmiques. Mentre que en les primeres els electors votaven pensant en la política espanyola, en les segones el focus es desplaçava cap a les qüestions específicament catalanes, terreny on CiU tenia avantatges comparatius [13].

En segon lloc, la campanya electoral va revelar les limitacions del projecte socialista. Malgrat el seu discurs catalanista, el PSC seguia sent percebut per molts electors com una extensió del PSOE espanyol. En un moment en què Catalunya buscava afirmar la seva personalitat diferenciada, aquesta percepció va resultar perjudicial per als interessos socialistes [14].

Finalment, hi havia un factor generacional que els analistes no havien sabut captar adequadament. Una part significativa de l’electorat català, especialment les classes mitjanes urbanes, buscava una alternativa que no fos ni la dreta espanyola ni l’esquerra tradicional. CiU, amb el seu discurs catalanista i moderat, va saber connectar amb aquest segment de l’electorat [15].

3.1 L’eslògan “Ara convé”: Un missatge per al seu temps

L’eslògan de campanya de CiU, “Ara convé”, va demostrar ser una de les troballes comunicatives més encertades de la història electoral catalana. En només dues paraules, la coalició pujolista va aconseguir transmetre un missatge complex que combinava oportunitat, moderació i catalanitat [16]. L’eslògan suggeria que havia arribat el moment adequat per a un canvi, però un canvi gradual i assenyat, lluny dels extremismes.

La genialitat de “Ara convé” residia en la seva ambigüitat constructiva. No deia explícitament què era el que convenia, deixant que cada elector hi projectés les seves pròpies expectatives. Per als catalans que volien més autonomia, convenia votar CiU. Per als que temien els excessos de l’esquerra, també convenia. Per als que buscaven una alternativa moderna i europea, igualment convenia [17].

L’eslògan també tenia una dimensió temporal molt estudiada. La paraula “ara” situava la proposta de CiU en el moment present, suggerint que les altres opcions eren del passat o prematures per al futur. Era una manera subtil de presentar Pujol com l’home del moment, el líder que Catalunya necessitava en aquell instant històric concret [18].

3.2 La construcció de la imatge de Jordi Pujol

La campanya de 1980 va ser fonamental per a la construcció de la imatge pública de Jordi Pujol com a líder polític. Fins aleshores, Pujol era conegut principalment en els cercles catalanistes i intel·lectuals, però no tenia la projecció mediàtica dels líders socialistes o comunistes. La campanya va haver de treballar intensament per donar-li visibilitat i credibilitat com a candidat presidencial [19].

Un dels elements clau va ser la presentació de Pujol com a síntesi entre tradició i modernitat. D’una banda, es va emfasitzar la seva trajectòria de lluita antifranquista i el seu compromís amb la catalanitat. D’altra banda, es va projectar una imatge d’home modern, europeu i pragmàtic, capaç de gestionar els reptes de la Catalunya contemporània [20].

La campanya també va treballar per superar una de les principals debilitats de Pujol: la seva percepció com a candidat de dretes. Sense renunciar als seus principis liberals, la comunicació de CiU va intentar presentar Pujol com un líder transversal, capaç d’aglutinar catalans de diferents sensibilitats ideològiques al voltant del projecte nacional [21].

3.3 L’estratègia territorial: Més enllà de Barcelona

Una de les claus de l’èxit de CiU va ser la seva capacitat per construir una estratègia territorial que anés més enllà de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Mentre que les forces d’esquerra tenien una implantació molt concentrada en les zones industrials, CiU va saber connectar amb la Catalunya rural i de les ciutats mitjanes [22].

Aquesta estratègia territorial no era casual. Pujol i el seu equip havien identificat que existia una Catalunya silenciosa, menys polititzada que la Barcelona obrera, però igualment preocupada per la recuperació de l’autogovern. Era la Catalunya dels petits empresaris, dels professionals liberals, dels pagesos propietaris, que no se sentien representats ni per l’esquerra ni per la dreta espanyola [23].

La campanya de CiU va desplegar un esforç especial per arribar a aquests territoris. Es van organitzar mítings en poblacions petites, es va potenciar la presència en fires i mercats locals, i es va construir una xarxa de militants i simpatitzants que permetés una comunicació directa amb l’electorat. Era una estratègia de proximitat que contrastava amb les grans concentracions de masses de les forces d’esquerra [24].

3.4 La comunicació política innovadora

La campanya de CiU va introduir elements innovadors en la comunicació política catalana. Un dels més destacats va ser l’ús de la televisió, encara incipient però ja influent. Pujol va demostrar una notable habilitat per adaptar-se al nou mitjà, amb un estil comunicatiu proper i pedagògic que connectava bé amb l’audiència televisiva [25].

També es va apostar per una comunicació més personalitzada i emocional. Mentre que les forces d’esquerra tendien a centrar-se en els programes i les propostes polítiques, CiU va posar l’accent en la figura de Pujol com a líder i en la connexió emocional amb l’electorat. Era una estratègia que anticipava les tendències de la comunicació política moderna [26].

La campanya també va ser pionera en l’ús de tècniques de màrqueting polític. Es van realitzar estudis d’opinió rudimentaris, es van segmentar els missatges segons els diferents públics objectiu, i es va treballar la imatge visual de la campanya amb una coherència fins aleshores inèdita en la política catalana [27].

4.1 El perfil de l’organitzador

Lluís Prenafeta i Garrusta (1939-2025) va ser molt més que un simple organitzador de campanya. Nascut a Ivars d’Urgell, aquest perit industrial va entrar en contacte amb la política el 1976, quan Catalunya sorgia del franquisme i ell, d’ideologia liberal, es va afiliar a Convergència Democràtica [28]. La seva formació tècnica i la seva mentalitat empresarial el convertien en un perfil poc habitual en la política catalana de l’època, dominada per intel·lectuals i sindicalistes.

Prenafeta va contemplar les tensions de finals dels setanta entre Miquel Roca i Ramon Trias Fargas pel control de CDC, i es va sentir més proper de Trias, que era un liberal clàssic. Aquesta afinitat ideològica el va portar a col·laborar estretament amb Jordi Pujol, que li va proposar participar en la campanya de les primeres eleccions autonòmiques [29].

La personalitat de Prenafeta combinava pragmatisme i ambició. Era un home amb una gran capacitat de treball, una visió estratègica clara i una habilitat especial per a l’organització. Aquestes qualitats el convertien en el complement perfecte per a Pujol, més orientat cap a la reflexió política i la comunicació pública [30].

4.2 Les funcions múltiples en la campanya

En la campanya del 1980, Prenafeta va fer de tot, des d’enganxar cartells a fer de xofer de Jordi Pujol [31]. Aquesta versatilitat no era fruit de la improvisació, sinó d’una concepció integral de l’organització política. Prenafeta entenia que en una campanya amb recursos limitats, l’eficiència i la polivalència eren claus per a l’èxit.

Una de les seves funcions principals va ser la coordinació logística de la campanya. Això incloïa l’organització dels mítings, la distribució del material electoral, la coordinació amb les candidatures locals i la gestió dels recursos humans i materials. Era una tasca complexa que requeria una gran capacitat organitzativa i una visió d’ensemble de la campanya [32].

Prenafeta també va exercir funcions de conseller estratègic de Pujol. La seva formació empresarial li permetia aportar una perspectiva diferent a la dels polítics tradicionals, més centrada en l’eficiència i els resultats. Aquesta visió va ser especialment valuosa en una campanya que havia de competir amb forces molt més consolides i amb més recursos [33].

4.3 La innovació dels Casals Catalans

Una de les idees més innovadores de Prenafeta va ser la de visitar els Casals Catalans de Mèxic i Veneçuela durant la campanya [34]. Aquesta iniciativa, aparentment menor, va tenir un impacte simbòlic i pràctic molt important. Simbòlicament, demostrava que CiU tenia una visió global de la catalanitat, que no es limitava al territori català sinó que s’estenia a la diàspora.

Pràcticament, els viatges als Casals Catalans van permetre establir connexions amb comunitats catalanes a l’estranger que podien ser útils per al futur govern de la Generalitat. També van generar una cobertura mediàtica positiva, que presentava Pujol com un líder amb projecció internacional [35].

La idea dels Casals Catalans també reflectia la visió estratègica de Prenafeta sobre la construcció del poder. No es tractava només de guanyar unes eleccions, sinó de construir una xarxa de relacions i influències que pogués sostenir el projecte polític a llarg termini. Era una concepció del poder que anava més enllà de la política electoral tradicional [36].

4.4 La relació amb la família Pujol

Un dels factors que va facilitar l’ascens de Prenafeta va ser la seva bona química amb la família Pujol [37]. Aquesta connexió personal va ser fonamental per establir una relació de confiança que aniria molt més enllà de la campanya electoral. Prenafeta va saber guanyar-se la confiança no només de Jordi Pujol, sinó també de la seva esposa Marta Ferrusola i dels seus fills.

Aquesta relació familiar va ser especialment important en un context polític on la confiança personal era un element clau. Pujol, que havia viscut la repressió franquista i les tensions internes de CDC, necessitava col·laboradors en qui pogués confiar plenament. Prenafeta va saber demostrar aquesta lleialtat des dels primers moments de la seva col·laboració [38].

La connexió amb la família Pujol també va permetre a Prenafeta accedir a informació privilegiada i participar en decisions estratègiques que anaven més enllà de les seves funcions formals. Era una posició d’influència que li permetria exercir un paper clau en els futurs governs de la Generalitat [39].

4.5 L’organització del treball de base

Prenafeta va ser l’artífex d’una organització de campanya que combinava eficiència i proximitat. Va entendre que CiU no podia competir amb les grans maquinàries electorals del PSC i el PSUC, però sí que podia superar-les en qualitat i dedicació. Per això va apostar per una estratègia de treball de base intensiu [40].

Aquesta estratègia incloïa la formació de militants i voluntaris, l’organització de xarxes de suport local i la creació d’un sistema de comunicació interna eficient. Prenafeta va aplicar a la política els principis de gestió empresarial que coneixia, amb especial atenció a l’optimització de recursos i la mesura de resultats [41].

El treball de base també incloïa una atenció especial als col·lectius professionals i empresarials. Prenafeta va saber identificar que aquests sectors, tradicionalment poc polititzats, podien ser una font important de suport per a CiU. Va organitzar trobades específiques amb aquests col·lectius i va adaptar el missatge de la campanya a les seves preocupacions concretes [42].

5.1 Les xifres de la victòria

Els resultats de les eleccions del 20 de març de 1980 van sorprendre tothom, començant pels mateixos protagonistes. CiU va obtenir 752.943 vots (27,68% del total) i 43 escons, convertint-se en la primera força política del Parlament de Catalunya. El PSC va quedar en segona posició amb 609.106 vots (22,4%) i 33 escons, seguit del PSUC amb 510.976 vots (18,8%) i 25 escons [43].

La participació va ser del 61,44%, amb 2.725.558 persones votant d’un total de 4.436.459 amb dret a vot. Aquestes xifres reflectien un nivell de mobilització electoral considerable per a unes primeres eleccions autonòmiques, però també deixaven un marge important d’abstenció que seria objecte d’anàlisi posterior [44].

La distribució territorial dels vots va revelar patrons interessants. CiU va obtenir els seus millors resultats a les comarques rurals i a les ciutats mitjanes, mentre que el PSC i el PSUC van mantenir la seva hegemonia a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les zones industrials. Aquesta geografia electoral dibuixava un mapa de la Catalunya política que perduraria durant dècades [45].

5.2 L’anàlisi sociològica del vot

L’anàlisi sociològica dels resultats va revelar que CiU havia aconseguit construir una coalició electoral transversal que anava més enllà de les divisions tradicionals de classe. La formació pujolista va obtenir suport tant de les classes mitjanes urbanes com de la petita burgesia rural, dels professionals liberals i dels petits empresaris [46].

Un dels elements més destacats va ser la capacitat de CiU per atraure vot femení. En una època en què les dones començaven a participar massivament en la política, la imatge moderada i familiar de Pujol va connectar millor amb aquest electorat que els discursos més ideologitzats de l’esquerra [47].

També va ser significativa la penetració de CiU entre els joves. Malgrat que l’esquerra tenia una implantació tradicional en els moviments estudiantils i juvenils, una part important dels joves catalans va veure en Pujol una alternativa moderna i europeista que els resultava més atractiva que les opcions tradicionals [48].

5.3 La reacció de l’esquerra: Xoc i anàlisi

La derrota de l’esquerra va provocar un autèntic xoc en els seus dirigents i militants. Joan Reventós va reconèixer públicament que no s’esperava el resultat, i va atribuir la derrota a factors com la fragmentació del vot d’esquerra i la capacitat de CiU per mobilitzar un electorat fins aleshores poc polititzat [49].

El PSUC va ser especialment crític amb la seva pròpia estratègia. Els comunistes catalans van reconèixer que havien subestimat la força del catalanisme i que no havien sabut adaptar el seu discurs a les especificitats de la política autonòmica. Aquesta autocrítica va marcar l’inici d’un procés de renovació que portaria el partit a evolucionar cap a posicions més obertes al catalanisme [50].

La derrota també va generar tensions internes en l’esquerra. Alguns sectors van culpar la fragmentació del vot progressista, mentre que altres van apuntar a la necessitat de renovar lideratges i discursos. Aquestes tensions van marcar la política catalana durant els anys següents [51].

5.4 La investidura de Pujol: “La Generalitat som tu i jo”

La investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat va tenir lloc el 8 de maig de 1980, després d’una segona votació en què va obtenir el suport de Centristes de Catalunya (18 diputats) i ERC (14 diputats). Aquest suport va ser fonamental per superar la majoria simple necessària [52].

El moment més recordat de la investidura va ser la frase que Pujol va dirigir a Lluís Prenafeta en el seu despatx del Palau de la Generalitat: “En aquests moments, Lluís, la Generalitat som tu i jo” [53]. Aquesta frase, que ha estat interpretada de moltes maneres, reflectia la solitud del poder i també el moment inicial d’una administració encara per estructurar.

La frase també assenyalava la importància que Pujol atribuïa a Prenafeta en el nou govern. No era només un reconeixement per la seva contribució a la victòria electoral, sinó també una declaració d’intencions sobre el paper que exerciria en la futura administració autonòmica [54].

6.1 La reconfiguració del mapa polític català

La victòria de CiU va provocar una reconfiguració profunda del mapa polític català que perduraria durant dècades. Per primera vegada des de la Segona República, una força catalanista moderada aconseguia la hegemonia política a Catalunya. Això va suposar un canvi de paradigma que va afectar totes les forces polítiques [55].

L’esquerra catalana va haver d’assumir que Catalunya no era automàticament un país d’esquerres, com s’havia pensat durant la transició. La victòria de Pujol va demostrar que existia un electorat català que prioritzava la qüestió nacional per sobre de la social, i que buscava una síntesi entre catalanisme i moderació [56].

Per a la dreta espanyola, la victòria de CiU va suposar també un repte important. UCD i posteriorment el PP van haver de competir amb una força catalanista que ocupava l’espai del centre-dreta, però amb un discurs nacional que els resultava difícil de contrarestar [57].

6.2 La construcció de l’hegemonia pujolista

La victòria de 1980 va ser només el primer pas en la construcció d’una hegemonia pujolista que duraria 23 anys. Aquesta hegemonia no es va basar només en l’èxit electoral, sinó també en la capacitat de CiU per construir un projecte cultural i social que anés més enllà de la política [58].

Un dels elements clau va ser la construcció d’un relat nacional català que combinava tradició i modernitat. Pujol va saber presentar Catalunya com un país amb una identitat pròpia però obert al món, capaç de combinar l’arrelament cultural amb la innovació econòmica i social [59].

L’hegemonia pujolista també es va construir a través del control dels mitjans de comunicació i de les institucions culturals. La creació de TV3 i Catalunya Ràdio va ser fonamental per difondre aquest relat nacional i per crear una opinió pública catalana favorable al projecte de CiU [60].

6.3 Les conseqüències per a l’esquerra catalana

La derrota de 1980 va marcar l’inici d’una llarga crisi de l’esquerra catalana que duraria dècades. Com assenyala l’historiador Eloi Gummà, “la victòria inesperada de Pujol el 1980 va suposar l’inici d’una llarga crisi a les esquerres” [61]. Aquesta crisi no va ser només electoral, sinó també ideològica i estratègica.

L’esquerra catalana va haver de repensar la seva relació amb la qüestió nacional. Mentre que durant el franquisme havia pogut combinar antifeixisme i catalanisme, en democràcia va descobrir que aquests dos elements no sempre anaven de la mà. La capacitat de CiU per monopolitzar el discurs nacional va deixar l’esquerra en una posició defensiva [62].

La crisi també va afectar la relació de l’esquerra catalana amb l’espanyola. El PSC va haver de navegar entre la seva identitat catalana i la seva integració en el PSOE, mentre que el PSUC va iniciar un procés de renovació que el portaria a evolucionar cap a Iniciativa per Catalunya [63].

6.4 L’impacte en la construcció institucional

La victòria de CiU va tenir un impacte fonamental en la construcció de les institucions autonòmiques catalanes. Prenafeta, nomenat secretari general de la Presidència, va ser l’artífex d’una administració que es va construir des de zero amb una visió molt particular del poder [64].

Com recordava Joan Vidal i Gayolà, primer conseller de Governació: “La feina era construir el govern de la Generalitat de dalt a baix perquè no hi havia res. La conselleria de Governació eren tres despatxos” [65]. En aquest context, la visió organitzativa de Prenafeta va ser fonamental per estructurar una administració eficient.

Una de les prioritats va ser la recuperació dels Mossos d’Esquadra per a la Generalitat. Com explicava Vidal i Gayolà: “Vam aconseguir recuperar els Mossos d’Esquadra per a la Generalitat i vam començar a treballar el procés per crear la policia autonòmica” [66]. Era un símbol important de la recuperació de l’autogovern català.

6.5 La projecció exterior de Catalunya

Un dels aspectes més innovadors del govern Pujol va ser la seva aposta per la projecció exterior de Catalunya. Prenafeta va ser l’encarregat d’aquesta àrea després que Pujol el veiés organitzar el viatge a Veneçuela per conèixer els casals catalans [67]. Aquesta responsabilitat el va convertir en l’arquitecte de la diplomàcia catalana.

La projecció exterior no era només una qüestió de prestigi, sinó també una estratègia política. Es tractava de demostrar que Catalunya tenia personalitat pròpia i capacitat per relacionar-se directament amb altres països i regions. Era una manera de construir sobirania de facto dins del marc autonòmic [68].

Aquesta estratègia va incloure la creació de delegacions de la Generalitat a l’estranger, l’organització de viatges oficials del president i la participació en xarxes de regions europees. Tot plegat va contribuir a construir una imatge de Catalunya com a actor internacional, més enllà de la seva condició de comunitat autònoma espanyola [69].

7.1 Els factors clau de l’èxit

L’anàlisi de la campanya electoral de 1980 permet identificar diversos factors clau que van contribuir a la victòria inesperada de CiU. En primer lloc, la capacitat per construir un missatge polític que connectés amb les aspiracions de l’electorat català en un moment històric concret. L’eslògan “Ara convé” va encapsular perfectament l’esperit del moment [70].

En segon lloc, l’organització eficient de la campanya, amb Lluís Prenafeta com a figura clau. La seva visió empresarial de la política va aportar una eficiència i una professionalitat que van marcar la diferència en una campanya amb recursos limitats [71].

En tercer lloc, la capacitat per construir una coalició electoral transversal que anés més enllà de les divisions tradicionals de classe i ideologia. CiU va saber atraure electors de diferents perfils socials i generacionals al voltant del projecte catalanista [72].

7.2 El paper fonamental de Prenafeta

Lluís Prenafeta va ser molt més que un organitzador de campanya. Va ser l’arquitecte d’una victòria que va canviar el curs de la història política catalana. La seva visió estratègica, la seva capacitat organitzativa i la seva lleialtat a Pujol van ser elements fonamentals per a l’èxit de CiU [73].

La trajectòria posterior de Prenafeta com a secretari general de la Presidència va confirmar la seva importància en la construcció del poder pujolista. Durant deu anys (1980-1990), va ser l’home de confiança de Pujol i l’artífex de moltes de les polítiques que van definir la Catalunya autonòmica [74].

La seva història també il·lustra les contradiccions del poder. L’home que va contribuir decisivament a la construcció de la Catalunya democràtica va acabar sent condemnat per corrupció en l’Operació Pretòria. És una paradoxa que reflecteix la complexitat de la política catalana contemporània [75].

7.3 L’herència de 1980

Les eleccions de 1980 van marcar l’inici d’un cicle polític que duraria més de dues dècades. L’hegemonia pujolista va configurar la Catalunya contemporània en aspectes tan diversos com la llengua, la cultura, l’economia i les relacions amb l’Estat espanyol [76].

Aquesta herència és complexa i contradictòria. D’una banda, el pujolisme va contribuir a la normalització de Catalunya com a nació i va construir institucions sòlides que han perdurat fins avui. D’altra banda, també va generar dinàmiques de poder que van derivar en casos de corrupció i clientelisme [77].

La victòria de 1980 també va demostrar la importància de la comunicació política i l’organització electoral en democràcia. Les lliçons d’aquella campanya han influït en totes les campanyes posteriors, no només a Catalunya sinó també a la resta d’Espanya [78].

7.4 Reflexions finals

La campanya electoral de 1980 i la victòria de Jordi Pujol representen un moment fundacional de la Catalunya democràtica. Va ser el moment en què Catalunya va escollir un camí polític propi, diferent tant de l’esquerra espanyola com de la dreta tradicional [79].

El paper de Lluís Prenafeta en aquesta història és fonamental i sovint subestimat. Sense la seva contribució organitzativa i estratègica, és probable que la història de Catalunya hagués estat molt diferent. La seva figura il·lustra la importància dels “homes de l’ombra” en la política democràtica [80].

Quaranta-cinc anys després, les lliçons de 1980 segueixen sent rellevants per entendre la política catalana contemporània. La capacitat per construir projectes transversals, la importància de l’organització i la comunicació, i la necessitat de connectar amb les aspiracions profundes de la societat catalana són elements que mantenen la seva vigència [81].

[1] Viquipèdia. “Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_1980

[2] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[3] Viquipèdia. “Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_1980

[4] VilaWeb. “L’ex-conseller Sanuy relata com Pujol li va encarregar gestions amb militars la nit del 23-F”. https://www.vilaweb.cat/noticia/4237005/20150322/lex-conseller-sanuy-relata-pujol-li-encarregar-gestions-militars-nit-23-f.html

[5] Viquipèdia. “Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_1980

[6] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[7] Viquipèdia. “Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_1980

[8] El Punt Avui. “Joan Vidal i Gayolà / DIPUTAT PER CIU (1980-1984) I PRIMER CONSELLER DE GOVERNACIÓ”. https://www.elpuntavui.cat/article/831237-joan-vidal-i-gayola–diputat-per-ciu-1980-1984-i-primer-conseller-de-governacio.html

[9] Wikipedia. “Joan Reventós”. https://en.wikipedia.org/wiki/Joan_Revent%C3%B3s

[10] La Xarxa. “Mor Joan Reventós, històric dirigent del socialisme català”. https://www.laxarxa.cat/altres/noticia/mor-joan-reventos-historic-dirigent-del-socialisme-catala

[11] El País. “Valls plagia el lema de la primera campaña de Pujol en 1980”. https://okdiario.com/espana/valls-plagia-lema-primera-campana-pujol-1980-4099475

[12] VilaWeb. “L’ex-conseller Sanuy relata com Pujol li va encarregar gestions amb militars la nit del 23-F”. https://www.vilaweb.cat/noticia/4237005/20150322/lex-conseller-sanuy-relata-pujol-li-encarregar-gestions-militars-nit-23-f.html

[13] El Punt Avui. “Joan Vidal i Gayolà / DIPUTAT PER CIU (1980-1984) I PRIMER CONSELLER DE GOVERNACIÓ”. https://www.elpuntavui.cat/article/831237-joan-vidal-i-gayola–diputat-per-ciu-1980-1984-i-primer-conseller-de-governacio.html

[14] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[15] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[16] OK Diario. “Valls plagia el lema de la primera campaña de Pujol en 1980”. https://okdiario.com/espana/valls-plagia-lema-primera-campana-pujol-1980-4099475

[17] El Periódico. “‘Las consecuencias políticas del 3%’, la opinión de Joan Tapia”. https://www.elperiodico.com/es/opinion/20170310/joan-tapia-consecuencias-politicas-corrupcion-artur-mas-5889700

[18] OK Diario. “Valls plagia el lema de la primera campaña de Pujol en 1980”. https://okdiario.com/espana/valls-plagia-lema-primera-campana-pujol-1980-4099475

[19] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[20] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[21] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[22] Viquipèdia. “Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_1980

[23] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[24] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[25] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[26] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[27] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[28] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[29] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[30] Viquipèdia. “Lluís Prenafeta i Garrusta”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Prenafeta_i_Garrusta

[31] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[32] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[33] Viquipèdia. “Lluís Prenafeta i Garrusta”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Prenafeta_i_Garrusta

[34] Viquipèdia. “Lluís Prenafeta i Garrusta”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Prenafeta_i_Garrusta

[35] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[36] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[37] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[38] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[39] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[40] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[41] Viquipèdia. “Lluís Prenafeta i Garrusta”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Prenafeta_i_Garrusta

[42] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[43] Viquipèdia. “Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_1980

[44] Viquipèdia. “Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_1980

[45] Viquipèdia. “Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_1980

[46] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[47] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[48] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[49] El Punt Avui. “Joan Vidal i Gayolà / DIPUTAT PER CIU (1980-1984) I PRIMER CONSELLER DE GOVERNACIÓ”. https://www.elpuntavui.cat/article/831237-joan-vidal-i-gayola–diputat-per-ciu-1980-1984-i-primer-conseller-de-governacio.html

[50] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[51] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[52] Wikipedia. “1980 Catalan regional election”. https://en.wikipedia.org/wiki/1980_Catalan_regional_election

[53] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[54] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[55] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[56] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[57] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[58] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[59] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[60] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[61] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[62] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[63] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[64] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[65] El Punt Avui. “Joan Vidal i Gayolà / DIPUTAT PER CIU (1980-1984) I PRIMER CONSELLER DE GOVERNACIÓ”. https://www.elpuntavui.cat/article/831237-joan-vidal-i-gayola–diputat-per-ciu-1980-1984-i-primer-conseller-de-governacio.html

[66] El Punt Avui. “Joan Vidal i Gayolà / DIPUTAT PER CIU (1980-1984) I PRIMER CONSELLER DE GOVERNACIÓ”. https://www.elpuntavui.cat/article/831237-joan-vidal-i-gayola–diputat-per-ciu-1980-1984-i-primer-conseller-de-governacio.html

[67] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[68] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[69] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[70] OK Diario. “Valls plagia el lema de la primera campaña de Pujol en 1980”. https://okdiario.com/espana/valls-plagia-lema-primera-campana-pujol-1980-4099475

[71] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[72] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[73] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[74] Viquipèdia. “Lluís Prenafeta i Garrusta”. https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Prenafeta_i_Garrusta

[75] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[76] Enciclopèdia Catalana. “Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)”. https://www.enciclopedia.cat/historia-de-la-generalitat-de-catalunya-i-dels-seus-presidents/jordi-pujol-i-soley-politic-1980

[77] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[78] OK Diario. “Valls plagia el lema de la primera campaña de Pujol en 1980”. https://okdiario.com/espana/valls-plagia-lema-primera-campana-pujol-1980-4099475

[79] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724

[80] Nació Digital. “Lluís Prenafeta, el majordom de Palau”. https://naciodigital.cat/politica/lluis-prenafeta-el-majordom-de-palau_124680_102.html

[81] Crític. “La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya”. https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-gumma/la-derrota-historica-de-esquerra-a-catalunya-162724