Pujol, Mas, Antich, Villatoro i Sanchis recorden l’antic secretari de Presidència en la presentació d’un memorial que vol recuperar el seu paper en la construcció de la Generalitat dels anys vuitanta

Durant bona part dels anys vuitanta, per fer moltes coses a la Generalitat calia passar per Lluís Prenafeta. Artur Mas ho va recordar amb una imatge prou gràfica: quan ell va arribar al Govern, el febrer del 1982, el secretari de Presidència era vist al Palau com una mena de «semidéu». O com «Sant Pere». Era l’home que obria portes, resolia problemes i, sobretot, executava.

Quaranta-quatre anys després, Mas tornava a parlar d’aquell home al costat de Jordi Pujol. Ho feien a l’Espai Línia, en l’acte de presentació del Memorial Lluís Prenafeta, mort l’abril del 2025. Conduït pel periodista Jofre Llombart, l’acte va comptar també amb els periodistes José Antich, Vicenç Villatoro i Vicent Sanchis. Amics, antics col·laboradors i família omplien la sala.

I entre records i anècdotes va anar apareixent alguna cosa més interessant que l’elogi habitual en aquesta mena d’actes: el retrat d’una manera de fer política.

«El seu verb era fer»

Ho va resumir Villatoro amb quatre paraules: «El seu verb era fer».

En política, va explicar, hi ha gent que pensa, gent que conspira, gent que desfà… i gent que fa. Prenafeta era d’aquests últims. No havia arribat a la Generalitat amb una llarga carrera institucional al darrere. Venia de l’empresa privada i tenia una concepció expeditiva de la gestió. Pujol va veure aviat que aquell home servia per desencallar coses.

José Antich va recordar-ne unes quantes. Des de les tensions del relleu entre Josep Tarradellas i el nou president fins als primers viatges internacionals de Pujol. Prenafeta havia entès que aquella Generalitat tot just recuperada no podia limitar-se a administrar les competències que tenia. Havia de guanyar presència, crear instruments i ocupar espais.

D’aquí ve també una de les grans obsessions d’aquella primera etapa: disposar de mitjans de comunicació propis.

Una televisió per a un país

Si Artur Mas havia de triar una gran estructura de país vinculada a Prenafeta, no en va dubtar: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Vista des del 2026, quan TV3 forma part del paisatge quotidià de diverses generacions de catalans, costa recordar fins a quin punt aquella aposta era ambiciosa. Crear una televisió i una ràdio públiques en català significava disposar d’alguna cosa més que dos mitjans de comunicació. Era dotar el país d’un espai audiovisual propi.

Prenafeta ho veia també en termes de poder. Villatoro va recordar la seva afició per Maquiavel i una frase que el definia força bé: «El protocol és la traducció plàstica de l’estructura del poder».

No era una frase innocent. Aquella generació convergent havia arribat a una Generalitat amb una enorme força simbòlica, però encara amb molts instruments per construir. I Prenafeta va dedicar una dècada a construir-ne.

De les institucions a la batalla de les idees

Però el Prenafeta que va deixar la Generalitat el 1990 no va desaparèixer de la vida pública. Va tornar al món empresarial, va participar en projectes periodístics i, anys després, va impulsar la Fundació Catalunya Oberta, una iniciativa que Vicenç Villatoro va situar durant l’acte en continuïtat amb la seva manera d’entendre la política.

Si durant els vuitanta havia contribuït a construir instruments de país, amb Catalunya Oberta va voler intervenir en un altre terreny: el de les idees. La Fundació es va convertir en un espai de debat des d’una concepció liberal i catalanista, amb conferències, publicacions i trobades per les quals van passar personalitats de procedències diverses.

No era un episodi menor en la seva trajectòria. Hi havia al darrere la mateixa convicció que havia aplicat al poder institucional i als mitjans de comunicació: un país necessita estructures, però també necessita idees i espais on discutir-les. Villatoro ho va explicar en aquests termes durant l’homenatge i va situar Catalunya Oberta com una continuació natural del Prenafeta polític, ja fora del Palau.

Pujol reivindica el seu llegat

La intervenció més esperada era la de Jordi Pujol. Va començar pel principi. Va ser Marta Ferrusola qui li va parlar d’un home que havia conegut a l’agrupació de Convergència de Sarrià i que li havia fet bona impressió. «L’hauries de conèixer. Es diu Lluís Prenafeta», li va dir.

Pujol li va fer cas.

La relació duraria anys i convertiria Prenafeta en un dels homes de màxima confiança del president. A l’Espai Línia, Pujol no va mostrar cap voluntat de prendre distància d’aquella etapa. Al contrari.

«No va fallar mai», va dir.

El va recordar com un home valent, lleial, liberal i «nacionalista de soca-rel». I encara va anar més enllà: «Si avui es té un bon record del que va ser la Generalitat, en part és degut a la feina ben feta, eficaç i lleial de Lluís Prenafeta».

Era probablement la frase que millor explicava el sentit de l’homenatge. No s’estava reivindicant només una persona. També una època.

I després va arribar Pretòria

Però la biografia de Prenafeta no s’acaba el 1990, quan deixa el Palau. I aquí és on el retrat es complica.

El cas Pretòria forma part inevitable de la seva història. Prenafeta va ser detingut el 2009, va passar per presó preventiva i, anys després, va acabar pactant amb la Fiscalia una condemna per tràfic d’influències i blanqueig de capitals.

A l’acte no se’n va fugir. I tant Vicent Sanchis com Artur Mas van aportar elements per entendre per què Prenafeta va acceptar aquell pacte.

Sanchis va explicar que el pas per la presó l’havia marcat profundament. Prenafeta, segons el seu relat, es considerava innocent, però tenia una obsessió per damunt de qualsevol altra: no tornar a entrar a la presó. Arribat el moment d’afrontar el judici, se li va traslladar des de la Fiscalia que el procediment acabaria amb una sentència condemnatòria. Davant d’aquella perspectiva, i amb el temor que una condemna pogués comportar un nou ingrés penitenciari, va optar per pactar.

Artur Mas va defensar aquesta mateixa lectura amb una frase especialment contundent. Segons l’expresident, Prenafeta «va dir el que algú volia sentir encara que no fos veritat». És a dir, Mas sosté que l’acceptació dels fets no responia a un reconeixement íntim de culpabilitat, sinó a una decisió pragmàtica davant l’alternativa que Prenafeta més temia: tornar a la presó.

Aquesta és la interpretació que van defensar els seus amics durant l’homenatge. Judicialment, però, el fet és que Prenafeta va arribar a un acord amb la Fiscalia i va ser condemnat. Les dues coses —la condemna i el relat sobre les circumstàncies que el van portar a pactar— formen part d’una biografia que el nou Memorial vol explicar també des de la seva perspectiva.

Precisament aquí hi ha una de les qüestions que sobrevolen el nou Memorial.

Qui escriu la memòria?

Marc Prenafeta ho va explicar sense embuts. La família volia reunir la documentació del seu pare, ordenar-la i explicar especialment els anys vuitanta «des de la seva perspectiva». No des de la dels altres.

El Memorial neix, doncs, amb voluntat de deixar una versió pròpia dels fets. Conté documents, fotografies, vídeos i testimonis i, segons va explicar la família, continuarà creixent amb noves aportacions.

Pot ser una font valuosa per entendre un personatge i, sobretot, una època en què gairebé tot estava per fer.

Al final de l’acte, Pujol va deixar de mirar enrere i es va fixar en una trentena de joves que hi havia entre el públic.

Els va preguntar què hi feien. Si els interessava la política, l’acció o la història.

I aleshores, als 96 anys, l’expresident va tornar per un moment al vell discurs de país: perquè un país tiri endavant, va dir, necessita joves que s’interessin per la política i que se l’estimin.

Potser aquella escena explicava millor l’homenatge que molts dels discursos de la tarda. Els homes que havien construït la Generalitat dels vuitanta parlaven del passat mentre, unes files més enrere, seien els qui només el coneixen pels llibres.

I al mig de tots dos hi havia el record de Lluís Prenafeta. L’empresari que va arribar al Palau quan la Generalitat recuperada encara tenia gairebé tot per construir; l’home de confiança de Pujol, l’impulsor de projectes i institucions, el liberal catalanista de Catalunya Oberta i, també, el protagonista d’una trajectòria amb episodis controvertits.

Una figura difícil d’explicar amb una sola etiqueta i encara més difícil d’esborrar de la història política catalana contemporània.

Potser per això, després de tants records, anècdotes i interpretacions, la definició més senzilla de la tarda continuava sent la de Villatoro. Lluís Prenafeta tenia, sobretot, un verb: fer.

> Podeu veure l’acte complert aquí