Les relacions amb la Monarquia i el 23 F

Com a secretari general de la Presidència de la Generalitat (1980–1990), Lluís Prenafeta va assumir la gestió directa de les relacions institucionals entre el Govern català i la Monarquia espanyola. Aquesta funció, discreta però estratègica, el va situar com a principal mediador entre el president Jordi Pujol i la Casa Reial, en un període en què l’autogovern recuperat havia de definir el seu encaix polític i simbòlic dins la nova democràcia espanyola.

L’arquitectura d’una relació institucional complexa

Prenafeta va entendre aviat la necessitat de mantenir una relació fluida, pragmàtica i estable amb el rei Joan Carles I, amb l’objectiu d’assegurar el reconeixement efectiu de la Generalitat dins l’estructura de l’Estat. Segons fonts coetànies de La Vanguardia i El Confidencial, va ser ell qui va establir canals de comunicació permanents entre la Presidència catalana i la Casa del Rei, especialment en els primers anys del desplegament autonòmic, quan els equilibris institucionals eren encara fràgils.

En aquest context, Prenafeta va exercir d’enllaç habitual amb figures clau de l’entorn reial, com Manuel Prado y Colón de Carvajal, amic personal del monarca i interlocutor recurrent amb sectors econòmics i polítics catalans. El seu paper fou essencial per facilitar les primeres audiències oficials entre Pujol i el Rei, i per garantir que la Generalitat fos percebuda com una institució lleial a la Constitució, però amb personalitat política pròpia.

Lleialtat institucional i afirmació nacional

El model que defensava Prenafeta es podria definir com una “lleialtat exigent”: col·laboració institucional amb la Monarquia, sense renunciar a la dignitat política ni a la capacitat d’afirmació nacional del Govern català. Aquesta actitud es reflectí també en l’organització de diverses visites oficials de Joan Carles I i la reina Sofia a Catalunya, com la de 1982 amb motiu del 125è aniversari de la Caixa de Pensions, on Prenafeta va tenir cura que el protocol, la simbologia i l’ús de la llengua catalana reforcessin la visibilitat institucional de l’autogovern.

A diferència d’altres actors polítics del moment, Prenafeta evitava la confrontació oberta i preferia la diplomàcia discreta, mantenint obertes vies de diàleg fins i tot en moments de tensió amb el govern central, com en els debats sobre el finançament autonòmic o el control dels mitjans públics catalans. Aquesta estratègia va contribuir a projectar una imatge de maduresa institucional de la Generalitat, tant a Madrid com en l’entorn de la Corona.

El 23-F: gestió de la crisi des del Palau

Durant el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, Lluís Prenafeta va tenir un paper decisiu com a coordinador polític i logístic de la resposta institucional de la Generalitat. Aquell vespre, com a secretari general de la Presidència, va actuar com a operador directe de Jordi Pujol, en contacte permanent amb els Mossos d’Esquadra, amb La Moncloa i amb La Zarzuela.

Segons relats posteriors recollits per mitjans com El Món i Catalunya Ràdio, va ser Prenafeta qui va informar personalment el president Pujol de l’assalt al Congrés dels Diputats, iniciat a les 18.23 h amb la irrupció armada d’Antonio Tejero. La situació era d’una extrema gravetat: el poder executiu i legislatiu de l’Estat es trobava segrestat, i en algunes regions militars, com València, els tancs ja havien sortit al carrer.

En aquelles hores d’incertesa, el cap dels Mossos d’Esquadra, López Alba, es va posar a disposició de Prenafeta i li va sol·licitar autorització per dotar el cos d’armes llargues. Prenafeta s’hi va negar, temerós que una decisió d’aquest tipus pogués acabar girant-se contra la pròpia Generalitat en un context tan volàtil.

Comunicació institucional i lideratge polític

Per indicació directa de Pujol, Prenafeta va romandre al seu costat durant tota la nit, actuant com a testimoni i coordinador de les decisions que es prenien des del Palau de la Generalitat. Es van mantenir diverses converses telefòniques amb el rei Joan Carles fins que Pujol va decidir adreçar-se a la ciutadania amb un missatge institucional, primer en català i després en castellà, per transmetre calma i defensar la legalitat democràtica.

Aquell discurs, emès per Ràdio Nacional d’Espanya, va tenir un fort impacte simbòlic: Jordi Pujol era, en aquell moment, l’única autoritat democràtica en llibertat que parlava públicament al conjunt de l’Estat. La decisió de fer el missatge va ser exclusivament del president, i va projectar una imatge de lideratge i responsabilitat que va contribuir a estabilitzar l’ambient social.

Prenafeta va assistir també, per indicació de Pujol, a una conversa telefònica amb el capità general de Catalunya, Pascual Galmés, en què el militar plantejava una possible “solució pactada” a la crisi, amb el general Armada com a cap de govern. Pujol s’hi va negar rotundament, reafirmant la necessitat de mantenir-se dins la legalitat constitucional.

Després del cop: recomposició i conseqüències

Fracassat l’intent de cop d’Estat, Prenafeta va tenir un paper rellevant en la recomposició de les relacions polítiques amb Madrid i amb la Casa Reial, participant en reunions amb el govern de Leopoldo Calvo-Sotelo per reafirmar el marc autonòmic i evitar noves temptacions recentralitzadores. Malgrat això, la crisi del 23-F va tenir conseqüències polítiques duradores, com l’aprovació posterior de la LOAPA, que va frenar el desenvolupament competencial de les comunitats autònomes.

En perspectiva, la gestió del 23-F va consolidar el tàndem Pujol–Prenafeta com el nucli operatiu del poder català en els primers anys de l’autogovern. La combinació de prudència, control informatiu i habilitat diplomàtica va permetre projectar una imatge de seriositat institucional de la Generalitat en un dels moments més crítics de la Transició.

Lluís Prenafeta va emergir d’aquella nit com un operador polític d’alta fiabilitat, capaç d’actuar amb discreció i fermesa en situacions límit. Aquesta manera d’exercir el poder —silenciosa, estratègica i orientada a preservar les institucions— marcaria de manera decisiva el seu paper durant tota la dècada inicial del pujolisme.