El primer gran viatge oficial de Jordi Pujol com a president de la Generalitat va tenir com a destinació el Vaticà, el gener de 1981. Aquest viatge va ser dissenyat estratègicament per Lluís Prenafeta, qui ja havia intentat organitzar-lo abans de les primeres eleccions autonòmiques, tot i que Pujol ho va rebutjar aleshores per no utilitzar la figura del Papa amb finalitats electorals [2].

El 15 de gener de 1981, el Papa Joan Pau II va rebre Jordi Pujol en audiència oficial. Tot i les pressions de la diplomàcia espanyola (Pujol va haver d’acudir al Vaticà en el cotxe de l’ambaixador espanyol, que portava el banderí d’Espanya), la trobada va tenir un alt valor simbòlic per a la legitimitat històrica i institucional de la Generalitat recuperada [2].

Les relacions amb França van ser prioritàries per raons de veïnatge i història. El març de 1981, poc després del cop d’estat del 23-F, Pujol va viatjar a París per inaugurar l’exposició Catalunya avui a la seu de la UNESCO. Aquest viatge va evidenciar el ferri marcatge de l’Administració espanyola sobre l’acció exterior catalana. Les autoritats estatals van obligar a retirar cartells i panells que feien referència a l’organització de l’acte per part de la Generalitat, i es va evitar la presència de la senyera al costat de la bandera espanyola [2].

Tot i aquests obstacles, la visita va servir per establir contactes d’alt nivell. Amb el temps, la diplomàcia catalana cap a França es va anar consolidant, especialment a través de la cooperació transfronterera, impulsant la creació de la Comunitat de Treball dels Pirineus l’any 1983 i teixint lligams amb regions com Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló [1].

Els Estats Units van ser un objectiu recurrent per a la captació d’inversions i la projecció política. El zenit d’aquestes relacions va arribar el 5 de febrer de 1990, quan el president George H.W. Bush va rebre Jordi Pujol a la Casa Blanca.

Tot i que la trobada al Despatx Oval va durar només sis minuts, la imatge del president de la Generalitat al costat del líder de la primera potència mundial va ser un triomf personal de Lluís Prenafeta i del seu equip [5]. Aquesta breu audiència va servir per projectar la imatge d’una Catalunya dinàmica i pro-occidental, consolidant el perfil d’estadista de Pujol a nivell internacional i superant les reticències de la diplomàcia espanyola [5].

L’acció exterior catalana cap a Rússia va demostrar una gran visió de futur en els moments finals de la Guerra Freda. L’any 1990, Pujol va rebre oficialment a Barcelona a Boris Yeltsin, que aleshores era un líder regional emergent a Rússia. Aquesta recepció va ser un exemple de «paradiplomàcia» útil: Pujol va poder establir bones relacions amb el futur president rus sense comprometre les relacions formals del govern espanyol amb Mikhaïl Gorbatxov [7].

Posteriorment, el 5 de setembre de 1991, Pujol va viatjar a Moscou per participar en un simposi del World Economic Forum sobre la transició de l’URSS cap a l’economia de mercat, arribant a comparar la situació de Catalunya amb la de Lituània a la seva tornada [8].

Alemanya, amb el seu sistema federal, era el gran referent polític per a Convergència i Unió. La Generalitat va teixir aliances estratègiques amb els Länder alemanys més potents, especialment amb Renània del Nord-Westfàlia i Baden-Württemberg.

Pujol va establir una excel·lent relació amb líders com Johannes Rau (ministre-president de Renània del Nord-Westfàlia) i Lothar Späth. Aquests contactes no només van afavorir les inversions alemanyes a Catalunya (com el sector de l’automoció amb Volkswagen-Seat), sinó que van permetre a Catalunya liderar el moviment regional europeu, culminant amb la creació de l’Assemblea de les Regions d’Europa (ARE) el 1985 i els Quatre Motors per Europa el 1988 [1] [4].