TV3 i Lluís Prenafeta

El paper de Lluís Prenafeta en la creació i consolidació de TV3 i Catalunya Ràdio va ser determinant, tant des del punt de vista polític com estratègic i executiu. Des del seu càrrec de secretari general de la Presidència de la Generalitat (1980–1990), Prenafeta va actuar com el principal motor institucional del projecte audiovisual del primer govern de Jordi Pujol, en un moment clau de reconstrucció democràtica i nacional del país.

L’arquitectura institucional del projecte

Amb el restabliment de la Generalitat, Pujol tenia clar que els mitjans de comunicació havien de ser una eina fonamental de consolidació de l’autogovern i de normalització lingüística. Tanmateix, va ser Prenafeta qui va convertir aquesta intuïció política en estructura administrativa, jurídica i financera viable. A finals de 1982 va impulsar la redacció de la Llei 10/1983, que creava la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i en va coordinar personalment el desplegament pràctic.

Prenafeta es va encarregar de la planificació tècnica, de la captació d’equipaments i de la configuració dels primers equips directius, amb una idea clara: l’èxit del projecte depenia d’una posada en marxa ràpida i d’una independència tècnica efectiva respecte de Televisión Española. En aquest sentit, va impulsar la construcció d’una xarxa pròpia de transmissió, decisió estratègica que permeté que TV3 comencés a emetre el setembre de 1983, malgrat la manca inicial d’autorització formal de l’Estat, que no arribaria fins al 1984.

La direcció inicial i el model de televisió

Com a responsable polític de l’operació, Prenafeta va designar Alfons Quintà com a primer director de TV3. La decisió no va ser senzilla: Quintà era una figura complexa, coneguda pel seu paper en el cas Banca Catalana des del diari El País, en una línia clarament crítica amb Jordi Pujol. Tot i això, es va optar per confiar-li el projecte perquè va presentar la proposta més ambiciosa i estructurada, plenament executable en clau catalana i en un termini raonable.

Prenafeta i Quintà compartien la idea que TV3 havia de ser, per damunt de tot, una televisió excel·lent en els informatius, capaç d’explicar el món amb mirada catalana i alhora cosmopolita. El projecte preveia una programació per a tots els públics, que combinés entreteniment popular, divulgació cultural i programes d’alta qualitat, amb l’objectiu explícit d’assolir el lideratge d’audiència.

En aquest procés, Prenafeta sempre va destacar la contribució de Jaume Ferrús i Enric Canals, dos professionals clau en la consolidació de la vessant tècnica i periodística del canal, que amb els anys arribarien a dirigir TV3 en etapes diferents.

Una televisió com a eina de país

Sota la supervisió de Prenafeta, TV3 es va concebre no només com un mitjà de comunicació, sinó com un instrument de política pública i de construcció nacional. La decisió que fos una televisió íntegrament en català, amb una aposta clara per la producció pròpia i per una programació equilibrada entre entreteniment i cultura, responia a la voluntat de convertir-la en una eina de cohesió lingüística i social.

Aquesta estratègia es va completar amb la creació de Catalunya Ràdio, inaugurada el juny de 1983, concebuda com a peça complementària del mateix projecte: dotar el país d’una veu pròpia en un context de fort predomini comunicatiu de l’Estat. La complementarietat entre ràdio i televisió responia a una lògica institucional coherent, integrada plenament en el model de govern de Pujol, que Prenafeta va saber convertir en un sistema de comunicació del catalanisme polític.

El llegat

Les fonts contemporànies coincideixen a assenyalar que Prenafeta no va ser només el gestor d’un projecte mediàtic, sinó el cervell estratègic de la política comunicativa de la Generalitat durant els primers anys de l’autogovern. Mitjans com RAC1 i 3Cat l’han definit com “un dels grans responsables del desplegament de TV3 a principis dels anys vuitanta”.

La creació de TV3 va marcar un abans i un després en la història contemporània de Catalunya. En un context en què només existien dos canals de televisió estatals, amb emissions exclusivament en castellà, l’aparició d’un tercer canal en català i d’alta qualitat va contribuir decisivament a recuperar el prestigi social de la llengua i a consolidar un espai comunicatiu propi.

Amb el pas del temps, i malgrat les transformacions profundes del sistema audiovisual provocades per Internet i les xarxes socials, TV3 ha sabut adaptar-se als nous escenaris i mantenir el lideratge d’audiència dins l’àmbit televisiu català. Aquesta continuïtat no es pot entendre sense la visió fundacional de Lluís Prenafeta, que va saber transformar una idea política en una estructura d’Estat duradora, essencial en la construcció simbòlica de la Catalunya del postfranquisme.